Un motorista avesat que encara un revolt al 101% de les seves possibilitats experimenta en el darrer mil·lisegon en què encara és possible frenar una explosió hormonal que l'estremeix de cap a peus. Aquest esclat químic té un nom senzill: es diu por, i quan s'aprèn a controlar-la és la millor amiga del motorista. La por és un gran invent. La por permet percebre els teus límits abans de travessar-los i fer-te mal. La por no és de covards. La por és un GPS. La por permet arribar molt lluny sabent que identificaràs a temps el moment de parar. La transició del 1978 va ser un èxit (encara que hagi acabat sent una crosta) perquè la van pilotar motoristes preocupats. Els franquistes temien un esclat revolucionari; els revolucionaris temien una reacció franquista; els nacionalistes temien que fos l'última oportunitat. Tot era fràgil i els qui encaraven els revolts sabien que podien estavellar-se; tenien por, i van escoltar-se-la. Per això van pactar. Quaranta anys després, l'independentisme ha frenat tard i una part no ha entès bé la rebolcada. I el trio de la dreta gore va llançat sense frens com si no hi hagués demà, sense por del propi odi ni del dels altres, com si tot el bé del món fos perenne, garantit, lapidable com un mico de goma. És el clima ideal per votar amb els budells, ja que cap mal no és possible i aquí no passa res. Només faltarà que al tribunal que es va constituir ahir per executar la revenja tampoc no hi hagi motoristes.
