Amb l'any acabant-se i mentre la majoria estem ocupats en les lleugereses pròpies del moment nadalenc, uns altres i els seus familiars tenen altres cabòries molt més transcendents per a les seves vides. El (primer) periple dels polítics empresonats al penal del Bages acabarà les primeres setmanes de l'any nou. Amb el judici a les portes, amb els lligalls a punt per ser apilats a la taula presidencial del Suprem, amb l'ínclit Ortega Smith de Vox esmolant els seus ullals legals, els portaran cap a Madrid, a alguna de les presons d'aquella comunitat (autònoma). Quatre d'ells ho encaren amb una vaga de fam. Si no l'aturen aviat els ingressaran molt abans en un hospital penitenciari d'allà per controlar-los i, si cal, alimentar-los a la força. Els que no la fan, aniran de Sant Joan a Estremera o Soto del Real. Si algú hi vol veure l'èpica tràgica els podrà comparar amb aquells esclaus cristians que eren portats al circ màxim. De les reixes a l'arena, on un emperador mostrava el polze amunt o avall segons el seu ànim i sobretot segons el que volia la massa humana que omplia les grades de pedra. Aquella àgora irreflexiva i brutal era contemporània a la creació del dret romà, la base amb la qual els reus (in dubio pro reo) polítics seran condemnats. Han mutat la justícia en una màquina que triturarà la seva llibertat per anys mentre les portades dels diaris madrilenys ho aplaudiran amb més gresca que quan van condemnar Tejero.
En temps de feminisme reivindicant, les dues preses dones estan soles i força oblidades mediàticament en sengles presons de Girona i Tarragona. La solitud no volguda és una de les penes psicològiques més grans. El judici durarà dos o tres mesos. Els imputats empresonats hauran de passar diàriament per un dur trajecte d'anada i tornada des del penal. Algun funcionari i algun guàrdia civil fent de xofer els tornaran a posar la cançoneta de Manolo Escobar. Les famílies, els amics i els visitants hauran de tornar a pujar a l'AVE per anar i tornar. Els advocats defensors, els procuradors, els fiscals, les acusacions, els conserges i els secretaris els esperaran a la sala de vistes, tots uniformats en un escenari vuitcentista de fustes que crepiten. I la foto del rei. I els jutges amb la seva ideologia. Un pessebre desconcertant per a qui ha de ser jutjat. Hi haurà un judici des de posicions ideològiques oposades: la feblesa que deu manifestar un individu despullat de drets al davant d'un exèrcit de togues en defensa de la unitat d'Espanya al davant de qualsevol altra raó, debat o empatia.
Dia a dia, els prats que envolten Lledoners aniran recobrant l'herba trepitjada pels cotxes i les petjades dels manifestants. A la primavera tornarà a reviure. Sortiran les primeres roselles i ells encara no hauran tornat. En Joan Bonanit recuperarà les seves rutines d'abans i deixarà d'anar-hi amb el seu megàfon nocturn. Les pintades a l'asfalt de la via que hi mena s'aniran descolorint amb el pas del temps, la pluja i el sol que seguirà sortint cada dia. Els quatre llunàtics unionistes que hi van a fer astracanades burletes hauran de buscar altres distraccions. Els vehicles oficials amb càrrecs alts, mitjans i menors deixaran d'enfilar pel Pla dels Vinyats. Els trípodes de les càmeres de televisió es desmuntaran per una temporada. S'acabaran les connexions en directe als informatius. Les músiques i els parlaments a l'exterior s'apagaran. El centre carceller del Bages tornarà a ser el que era. Un indret estranyament il·luminat a les nits, envoltat de silenci i foscor. Amb les primeres calors els homes del procés tornaran. A esperar la sentència.
