El dia 12 passat, Carles Cases va oferir un concert gratuït en agraïment a la concessió del Premi Bages de Cultura que li havia atorgat Òmnium Cultural del Bages el 30 de novembre. Enmig de les càmeres de TV3, més d'una vintena d'assistents (la majoria bagencs) en vam poder gaudir al lloc on resideix des de fa anys, l'ermita de Sant Esteve de Comià, pertanyent a Borredà. Des que va decidir no parlar en públic, Carles Cases és presentat pel gestor cultural Pep Garcia, que glossa la seva figura allà on va. Va recordar que el dia 12 se celebra la Verge de Guadalupe, de qui en Carles es declara fan. Presenta la residència on Carles viu i sobretot treballa, és a dir, escriu i dona forma a una idea. Un racó molt especial, presidit per un gran ordinador. Així, al darrer any i mig es va centrar en l'últim treball discogràfic, Espirituals, que acaba de sortir a la venda al preu de setze euros. Es tracta d'un total de tretze cançons, cuinades a foc lent i gravades als estudis búlgars de Ràdio Sofia i als estudis Roma del Berguedà, inclosos en un CD produït per Cases, i del qual en vàrem escoltar la primera reproducció, Soc jo, Senyor. Tots dos, a la seva manera, volen deixar clar que l'artista, més que músic, és compositor i escriptor. En el sentit que viu i viatja per escriure, alhora que escriu mentre viatja: quants avions ha perdut als aeroports mentre està escrivint i quantes peces han estat escrites als hotels o en els trajectes d'avions?, es pregunta Garcia. És un escriptor que escriu, però que no parla. Des de fa poc temps, ha decidit tocar ell sol, la seva música al piano. Quan s'hi posa al davant, genera una emoció que Garcia defineix com «aquell fil que es genera d'una manera intangible que ens arriba a dins, perquè també surt de dins». En això rau la seva manera de concebre la vida. Primer ho escriu amb precisió d'alquimista, perquè els assistents en puguin gaudir. Així és Carles Cases, es reafirma Garcia. Tot seguit en puntualitza d'altres característiques: mirada, delicadesa extrema, subtil, radical, molt exigent i esquerp. Però també molt amorós, perfeccionista i destraler, auster i sobretot, talent. Com s'ho fa? En què s'inspira per generar aquest fil d'emoció continuat?
Mentre Garcia ha fet l'esforç de transmetre com és i viu el personatge, Carles Cases es manté aïllat, fins que el va a buscar per recordar-li que ha de començar l'actuació, que és el que millor sap i vol fer. Un senzill «bona tarda» dona pas a més d'una hora d'intens concert, amb interpretacions diverses, interrompudes sovint per les introduccions de Garcia, necessàries per entendre l'evolució de l'artista. Recorda que l'any 1982 Cases va entrar al camp del Barça per veure un partit del Mundial de futbol, amb un enorme cello. Aquella mateixa setmana li concedeixen una beca per anar a la Universitat de Berkeley, però abans s'entrevista amb Lluís Llach: quan Cases va tocar el violoncel, el va fitxar de seguida. Així van col·laborar durant 8 anys seguits: gires, cançons precioses, gravacions amb orquestres... Llach en va quedar enamorat, en sentir-lo tocar: «Cases té una llaga, una capacitat comunicativa en cada nota encertada, un registre emocional tan extens, que a partir d'aquell dia me'l vaig mirar d'una manera diferent». Va tocar alguns d'aquests temes començant per Amor particular, i va acabar gairebé, a petició del públic, amb Alè, que confessa, no havia tocat mai sol. Abans, però, va seleccionar diverses peces que collien la seva etapa de Cuba, Brasil i Mèxic, arran que l'any 1992 li van encarregar la banda sonora de la pel·lícula Havanera. Durant cinc anys va fer classes amb el seu mestre cubà, aprenent l'un de l'altre. S'emociona en conèixer la figura del bisbe compromès Pere Casaldàliga al Brasil, a qui dedica el disc Araguaia, compost a partir de temes del bisbe. A Mèxic va guanyar el premi Ariel, i cada any fa una màster classe a la universitat. El mut Carles Cases és sens dubte un bon escriptor, però, de ben segur, un músic extraordinari, a qui es podrà tornar a veure tocar en directe els dies 18, 19 i 20 de febrer, a la Sala Petita del Kursaal.
