No sabem quin efecte pot tenir la reunió d'ahir entre Torra i Sánchez, i quan escric això no tinc ni idea de si Catalunya viurà avui un col·lapse total. Però passi el passi, el 21-D haurà deixat un gran tema als psicòlegs socials, que tenen en la societat catalana d'aquest precís moment un objecte d'estudi apassionant. Aquest país ha interioritzat que l'ordre quotidià que estava avorridament garantit fins fa pocs anys és avui tan fràgil que, per capgirar-lo, n'hi ha prou de generar una mica d'electricitat a les xarxes socials. N'hi ha prou amb un moment d'efervescència reivindicativa per fer creïble un anunci de caos general basat en res. La població està tan escaldada que qualsevol moviment de nerviosisme genera una estampida contagiosa. Unes convocatòries de vaga i uns talls de carretera sense més aval que els fulls on estan escrits són suficients perquè centenars de milers de persones es preguntin si hi haurà classe als instituts o si es podrà arribar a l'aeroport, uns interrogants que només hauríem de plantejar-nos seriosament en cas de força major o d'amenaça molt fonamentada. Aquella famosa papallona que generava tempestes a Manhattan movent les ales a Pequín la tenim avui vivint a casa nostra. Ha ocupat l'espai que ha quedat lliure per l'absència d'un lideratge efectiu i ha sotmès el país a un estat de psicosi. Avui potser serà l'apocalipsi, o potser no. Però la facilitat amb què ens l'hem cregut és digna d'estudi.