Dius «estic cansat, em sento cansat de mi mateix». No deu ser que estàs massa centrat en tu? Si mires els teus pensaments i les teves sensacions d'aquesta darrera hora, podria ser que quasi tot hagi sigut: jo, jo? Jo... amb mi, contra mi, què deu pensar de mi i altres formulacions semblants, totes al voltant del teu jo? Si us plau, obre la finestra. Mira. Contempla el conjunt del parc, els arbres, les fulles, la gent que passa, els nens que tornen de l'escola. Mira.» Això comentava en el seu bloc un company, Jesús Renau, fa pocs dies.
L'evangeli d'avui contempla Maria ben d'una altra manera. Acaba de rebre una invitació de Déu que es vol fer un de nosaltres (Emmanuel), i es descobreix tota plena de Déu. Però en aquest moments de gran misticisme, en comptes de quedar-se embadalida mirant-se a ella mateixa, la «plena de gràcia» surt d'ella mateixa i va a ajudar la parenta Elisabet, ja un xic massa gran, però que també espera una criatura. «Santa Maria de la Visitació».
Però, no ens limitem a llegir el relat d'avui de l'evangeli de Lluc, amb paràmetres simplement històrics, empobriríem el text i el buidaríem de la seva poesia, del seu encís, del seu Misteri. Anem més enllà.
L'evangelista Lluc contempla els esdeveniments de l'infant Jesús, al cap de 80 o 90 anys, amb la tendresa del «contemplatiu», del poeta, del místic. Diuen d'ell que era «pintor», i en tot cas, hauríem d'afegir: un curós «miniaturista» que estima i adora cada detall que pinta tot pregant.
«Estic cansat, em sento cansat de mi mateix. No deu ser que estàs massa centrat en tu?».
L'evangeli de Lluc, amb tota la vigoria de la seva música, ens convida a contemplar una noieta joiosa que espera la seva criatura, caminant tres dies per valls i turons des de Natzaret fins a les muntanyes de Judea. Veritablement no «està gaire centrada en ella mateixa», més aviat vessa de ganes de portar alegria i ajut a la parenta, ja gran i encinta. Que bé que li aniran els serveis càlids que li ofereixi en els tres darrers mesos abans de l'infantament del que serà Joan Baptista. «Santa Maria de la Visitació».
Nadal és assaborir la joia de la vida i de Déu, justament en la «visitació». A vegades estem tristos per Nadal perquè el nostre delit és trobar, jo, la meva felicitat. I prou que sabem que la felicitat i el Misteri de Déu es gaudeixen en la gratuïtat del do.
L'inèdit (i escandalós!) del missatge del Nadal cristià és la proclamació que Déu va voler trobar el seu goig entre nosaltres. I el missatge del Nadal cristià és «sortir del propi amor, voler i interès» (com resumia Ignasi de Loiola), on estem còmodament instal·lats. «Església de sortida», diu el papa Francesc. Com fa Maria, que deixa i surt del seu confortable Natzaret. Com fan els qui cerquen l'infant Jesús a les coves de Betlem, i el troben entre els qui compten poc (sigui en el món global, o en el propi entorn), entre els qui estan a l'altre cantó de la història, convivint en la mateixa cova amb Jesús el Senyor.
