La meva companya és totalment conscient de viure en un estat en què des de començament d'any hi ha hagut 94 feminicidis. Escric després de rebre la notícia que Laura Luelmo se suma a una llista, sempre llarga, de 94 dones assassinades per l'única raó del seu sexe, 94 dones assassinades a mans d'homes. La meva companya, com una gran quantitat de dones, surt al carrer amb por. Cap dona pot assegurar avui cent per cent que surt segura al carrer, i encara menys a la nit, cap dona pot gaudir del seu oci sense un polsim de por, cap dona pot expressar la seva sexualitat, la seva llibertat, sense por a la mirada del fanàtic, el masclista, el seu potencial agressor. És hora de sortir al carrer per reclamar que es castigui el masclisme amb el nostre dolor, indignació, però també amb la nostra ràbia. Per exigir mesures immediates, no més promeses, n'hi ha prou de promeses polítiques sense una dotació pressupostària suficient per a garantir la seguretat de les víctimes de maltractaments i especialment, ja n'hi ha prou de tractar com una successió de casos aïllats la realitat del terrorisme masclista al nostre país (perquè, siguem clars, el que hi ha és ter-rorisme masclista i no és una exageració, ni molt menys). No més guanyar temps per aplacar la ràbia davant el terrorisme masclista. Si l'Estat no escolta el dolor, haurà d'escoltar la nostra ràbia.
Per la Laura, per totes les assassinades, per totes les dones, espero que les companyes tenyeixin de lila carrers, espero una autèntica revolució. Com a home, com a ciutadà, sento ràbia, dolor i vergonya. No ho dubtem ni per un instant, fa molt que s'ha sobrepassat qualsevol límit tolerable en relació amb el terrorisme masclista, fa molt que sabem que si el nom de les dones portés les sigles d'un partit polític, seria tractat de terrorisme. Seria tractat amb molta, si no la màxima duresa.
Ja n'hi ha prou de promeses incomplertes, ja n'hi ha prou de pactes d'Estat estèrils que s'obliden quan la dreta rància i el feixisme ho exigeixen per governar una institució, ja n'hi ha prou de criminalitzar el moviment feminista en una gran quantitat de mitjans de comunicació que són autèntiques escombraries, i per una gran part de la jerarquia de l'Església catòlica, que s'assembla cada vegada més a la criminal Inquisició. Però, sobretot, ja n'hi ha prou d'assassinats masclistes.
No podem seguir tolerant institucions masclistes, ni tampoc més masclistes a les institucions. Hem d'erradicar les nostres arcaiques i disfuncionals concepcions de gènere, i d'aquesta manera aconseguir construir sobre les seves cendres una educació feminista que es mostri capaç de capgirar segles de primacia de models masclistes d'educació que ens ha arrossegat al total desastre social que tenim. Perquè, admetem-ho d'una vegada per totes, el problema no rau en elles, sinó en nosaltres com a homes.
No es tracta d'omplir els barris de càmeres intentant evitar violacions, ni de sortir cada setmana al carrer per reivindicar que les volem vives. Tot això, segur, són reaccions potser necessàries davant els símptomes d'un problema d'arrel present en la nostra societat. Però necessitem d'una vegada per totes desactivar la primacia del patriarcat. Només d'aquesta manera i d'una vegada per totes podrem replantejar i dotar la dona d'una veritable igualtat material que faci comprendre al conjunt de la societat que cap dona ha de rebre una retribució inferior, ni assumir tasques exclusives pel simple fet de ser-ho.
Confio en totes les companyes feministes que he tingut el plaer de conèixer, confio en les dones que m'han fet obrir els ulls per desactivar la meva educació carca patriarcal i confio també en els milers d'homes que ja fa molt de temps hem comprès que nosaltres hem de sumar-nos-hi i dir prou. Resulta més necessari que mai fer una crida a les diverses organitzacions feministes, sindicats, partits realment democràtics i al conjunt de la societat civil, per llançar un pols al patriarcat que impera al nostre país amb la ferma intenció de posar fi a l'atrocitat dels feminicidis.
Vivim en una societat en què ser dona segueix sent un motiu de discriminació, una societat que mai arribarà a ser justa o democràtica mentre la meitat dels seus components segueixin sentint por en caminar soles pels nostres carrers.
