Gairebé mai té un no com a resposta i, per aquest motiu, quan li proposen de participar a tot tipus d'iniciatives amb un vessant social s'hi acaba involucrant. Josep Ramon López Asencio, conegut per tothom com el Pepitu, va néixer el 1943 per casualitat a Barcelona, com a conseqüència de complicacions en l'embaràs de la seva mare, però és de Berga. Sempre ha sigut un cul inquiet i això l'ha dut a estar implicat, per exemple, en el trasllat dels habitants de Sant Salvador de la Vedella a Sant Jordi a final dels 60 i a principi dels 70, a crear l'Associació de Veïns del barri de la Font del Ros i a formar part de l'Ajuntament de Berga com a regidor. Era capellà, però va deixar el sacerdoci per casar-se i crear la seva família. Té dues filles. Recentment ha rebut el premi Santa Bàrbara, que atorga l'Ajuntament de Cercs per la seva implicació en la defensa dels veïns de Sant Salvador, quan van haver de marxar del poble per la construcció de les obres de la presa de la Baells fa més de 40 anys.
Està escrivint un llibre sobre el trasllat dels habitants de Sant Salvador de la Vedella a Sant Jordi. Què hi podrem trobar un cop surti publicat?
La finalitat és explicar el trasllat dels habitants de Sant Salvador, des que van anunciar que haurien de marxar perquè la zona s'havia de convertir en un embassament, cap a Sant Jordi, el nou poble creat expressament perquè hi anessin a viure. Hi tracto les negociacions que es van dur a terme. És informació, de vegaes, feixuga que combino amb les vivències de persones que hi han volgut col·laborar, i narren com van viure el procés.
Vostè arriba a Sant Salvador com a capellà. Per què entra al sacerdoci i com acaba en aquest antic poble de l'alt Berguedà?
Això no es decideix. Als 12 anys entro al seminari perquè anteriorment havia fet d'escolà a Berga i en vaig començar a parlar amb els mossens. M'hi vaig estar 12 anys i en aquell moment ho vaig veure molt clar i estava convençut que era el que havia de fer. Era a Mollerussa i mossèn Ballarín em va enviar una carta en què em deia que considerava que jo havia d'anar a exercir en una zona minera perquè era fill de miners. I per això vaig acabar a Sant Salvador el 1968.
Però quan vostè se'n va anar de Sant Salvador ja no era capellà. Què va passar?
De la mateixa manera que, anteriorment, veia clar que havia de ser capellà, arriba un altre període de la vida que no ho vaig veure tan clar. El papa Joan XXIII va anunciar el Concili Vaticà II [que es va desenvolupar en quatre fases a la primera meitat de la dècada dels 60] i l'Església catòlica havia d'iniciar, a partir d'aquí, una fase d'obertura. Aquest procés va crear moltes esperances i molta gent va començar a treballar per fer possible l'obertura de l'Església, amb assemblees on es debatia el camí que havia de seguir. Però a la vegada un sector tancat el catolicisme s'hi va oposar i va començar a escanyar molt els que volíem encetar una fase d'obertura. I aleshores no m'hi vaig sentir còmode.
Em parla de política i pensava que em diria que s'havia enamorat.
Sí, em vaig enamorar. Però les coses no són tan simples ni passen per un sol motiu, i tot va pesar en la meva decisió de deixar el sacerdoci. Podia haver anat fent amb la meva parella, la Mercè, com fan altres capellans amb les seves parelles. Però com que no hi havia la possibilitat de reconèixer que tenia una parella sentimental exercint com a capellà, no em vaig sentir còmode. Estic convençut que si s'hagués fet un gest en aquest sentit, molts dels que ho van deixar llavors haurien continuat. Jo no sé què hauria fet, però estic convençut que molts altres haurien continuat la seva funció religiosa. Ho vaig parlar amb altres mossens i un em va contestar que em felicitava perquè ell, en el seu moment, no va ser capaç de fer aquest pas. Em vaig casar el 1975.
Comentava que va arribar al 1968 a Sant Salvador. Per què vostè, com a capellà, s'implica en el procés de trasllat de Sant Salvador a Sant Jordi?
No hi actuo com a capellà, sinó com a representant del poble a qui escullen per defensar els seus interessos. La majoria d'habitants vivia en quatre grans blocs propietat de Carbons de Berga i eren antics treballadors de la mina que hi vivien de lloguer. La majoria eren jubilats i vídues i l'empresa volia simplement que marxessin. Ho van intentar. Es va decidir fer un fons comú amb el qual construir un nou poble, Sant Jordi de Cercs. Es va crear un patronat, del qual vaig formar part entre altres persones escollides, per dirigir totes aquestes qüestions i les negociacions.
Com s'insereix en el món laboral quan deixa de dir missa?
Em vaig sentir totalment buit. Jo tenia 12 anys de carrera al seminari, però no em servia per a res. Mentre feia de capellà, donava classes l'acadèmia de Sant Salvador, i ajudava el forner, però laboralment no tenia cap experiència. Ho vaig superar perquè em vaig trobar gent que em va ajudar molt en la feina. Primer vaig estar a les oficines administratives de les obres del pantà a l'any 1977. En acabar la feina a l'embassament, vaig entrar a Caixa Manresa i ja m'hi vaig estar fins a la jubilació, el 2005.
Però no en va tenir prou liderant el moviment veïnal a Sant Salvador, i quan va anar a viure a Berga, al barri de la Font del Ros, el 1975, va decidir articular, juntament amb altres veïns, la vida d'aquesta zona de la ciutat, que llavors era molt nova. Quins eren els problemes d'un barri nou, en aquella època, i què van fer per solucionar-los?
Carrers mal acabats, deixalles pertot arreu, la circulació anava com volia... I hi faltava vida. Vam crear l'associació veïnal el 1988, i ens vam encarregar de capgirar aquesta realitat i programar-hi activitats. Volíem que la gent s'hi impliqués i vam fer molta feina.
El barri ha canviat moltíssim. Què hi queda pendent?
Els barris de l'extraradi de Berga estem oblidats. A la Font del Ros li passa el mateix que a altres zones no cèntriques de Berga. Em sembla perfecte que l'Escola de Música o la institució que sigui, organitzin concerts. Però sempre acaben portant tota l'activitat a llocs com la plaça de Sant Joan o Sant Pere. Algú se li acudirà programar activitats a la Font del Ros, o a la plaça de Santa Eulàlia, per exemple?
El salt a la política és la conseqüència natural d'encapçalar el moviment veïnal en un barri de la ciutat?
Els partits polítics d'aquells temps [a mitjan 90 i principi del segle XX] es van nodrir de persones que estàvem a associacions. Jo llavors no tenia cap preferència política, però van venir del PSC a demanar-me que m'hi impliqués i vaig dir que sí. Vaig estar vuit anys a l'oposició, i quatre governant [sota l'alcaldia de Ramon Camps], i va ser tota una experiència. Penso que tothom hauria de passar per l'Ajuntament en algun moment o altre de la seva vida. En l'acció de govern hi ha una cosa que se't menja a l'hora de voler aplicar projectes que facin avançar la ciutat, i és la feina del dia a dia.
La política és desagraïda?
Més que desagraïda, la gent no és conscient de la feina que hi ha.
Com a antic membre de l'Ajuntament i persona vinculada a moviments veïnals, posi nota a l'actual equip de govern de la CUP.
El que m'agrada del govern de la CUP són les ganes de l'equip de fer partícip la ciutadania de la construcció del projecte de ciutat, i tenen molta imaginació en molts temes. El que no m'agrada és la deixadesa dels carrers. Hi ha una cosa que em sap greu. Si un projecte d'un govern val la pena i pot aportar coses positives per a la ciutat, és injust que quan arriba a l'Ajuntament un nou partit polític descarti o freni aquest projecte. En període que hi vam ser vam començar projectes importants com La Casa de la Patum, i després se n'han redactat tres o quatre projectes més. Penso que hauríem de ser capaços de superar l'època de discrepàncies absolutes per pertànyer a un partit o altre, o per qüestions personals. Hem de pensar col·lectivament què és bo per a la ciutat. En aquests moments no estic involucrat en cap partit polític i em vaig donar de baixa del PSC.
I amb la perspectiva del temps, com valora la gestió de l'època en què el PSC va governar a Berga?
Estic orgullós de l'actitud de l'equip. Hi ha haver un esforç molt gran per part de tots, que anàvem cada dia al consistori. Vam fer la planificació de Pla de Barris, que per a mi va ser molt important. El problema del Pla de Barris és que es va fer un gran treball i després es va parar. El final de la legislatura va ser trist perquè va ser quan em van detectar el càncer. Estic convençut que les iniciatives que tiren endavant, i les que tenen èxit, són les que es porten a terme col·lectivament, i on hi ha un equip convençut de portar-les a terme.
Què prefereix, la feina de capellà o la de polític?
És que ser capellà és, en certa manera, exercir de polític. Quina és la feina tant de l'un com l'altre? Escoltar. Quan veus algú que fa mala cara, li has de preguntar 'què et passa?'. Aquesta tasca l'ha de fer tant el capellà com el polític... i fins i tot un amic. I a partir d'aquí, donar-li suport i pensar en solucionar els problemes.
