Està nerviós. Noto des de les grades el pes de la responsabilitat que té al damunt. Com que no hi entenc, de futbol sala, em fixo en els detalls superflus. Si el pavelló és còmode, l'actitud de l'àrbitre, el comportament dels entrenadors i les cares dels altres pares i mares, que deuen ser molts semblants a la meva després d'unes quantes hores de fred i d'espera. L'espera és una prova d'amor infinita mai prou valorada. Ell juga de defensa. La seva missió no és fer gols. És evitar els de l'equip contrari. Però avui ha de xutar un penal. Un penal decisiu. Si és gol guanyen, si no, perden. Fàcil. L'entrenador s'ajup al seu davant. Li posa la mà a l'espatlla i li dona alguna indicació breu. Ja suo.

El waterpolista manresà Manel Estiarte va explicar fa unes setmanes dins el cicle «Manresa des d'una altra mirada» la seva experiència esportiva. Va ser una conversa interessantíssima amb Mònica Terribas. La periodista li va demanar què havia après de les derrotes, i Estiarte, després d'una pausa dramàtica que va captivar tota l'atenció del públic, va dir que res. De les der-rotes, no se n'aprèn. L'única lliçó que en treus, va explicar, és que has de ser persistent i esforçar-te al màxim per guanyar el proper partit. Les paraules d'un dels millors waterpolistes de tots els temps m'acompanyen quan ell xuta des de la línia de penal. La pilota vola i el porter la para. Ràpid i clar. Gol fallit. Partit perdut. Cares llargues. Algunes llàgrimes. Podria dir que no passa res, però callo. L'abraço. S'ha de ser molt valent per estar disposat a perdre. Potser no sap que atrevir-se és una mena de victòria. Els meus braços s'estiren, creixen i s'entortolliguen al seu voltant. Voldria ser Elastigirl, però només soc una mare d'estar per casa amb aires de superheroïna.

Aquests dies, la cartera del meu barri juga a ser Pare Nadal. Es passeja repartint paquets urgents. Truca als timbres de les cases i si no hi ha ningú deixa un paperet a la bústia dient-te que t'ha vingut a veure però que no hi eres. Una mica superheroïna sí que ho sembla. Dues botigueres parlen mentre aixequen les respectives persianes dels seus comerços. Una pregunta a l'altra mentre escombra davant del portal: «Què, com us va a vosaltres?». «Bé. Anem fent. Normal», li respon amb poc entusiasme. «A veure si s'anima, avui, una mica més...». «A veure», i desapareixen coordinadament. El Nadal incomoda molta gent. Entristeix els que centren l'atenció més en les pèrdues que en els guanys. Els que et diuen que si tens canalla són festes boniques, però que si no... i no acaben la frase. Els que creuen que si som pocs a taula res té gaire sentit. Jo també em llepo les ferides mentre agraeixo un present senzill fet de pare, mare, germana, parella i dues criatures.