Del regne de Thule era la bella Ingrid, alta i rossa com una sueca de pel·lícula espanyola dels setanta. Ingrid de Thule era la dama del Capitán Trueno, heroi que insinuava la seva catalanitat en ple franquisme amb un escut de tres barres verticals. Thule, però, existia abans del tebeo de Mora i Ambrós; era el nom donat pels antics a una terra mítica situada en els confins més llunyans de la Terra, cap al Nord. I l'expressió llatina Ultima Thule indicava el que hi havia més enllà, és a dir, el desconegut que començava allà on acabava la Terra coneguda.
Ultima Thule és el nom oficiós que s'ha donat a un cos menor del sistema solar (fa 45 quilòmetres de diàmetre) que orbita més enllà de Plutó, és a dir, molt lluny: a més de sis mil milions de quilòmetres de nosaltres. Aquests dies hi està arribant la sonda espacial New Horizons de la NASA, després de passar a prop de Plutó i aconseguir-ne imatges espectaculars. S'espera que el nou objectiu d'exploració no decebi els astrofísics.
Davant aquestes notícies és inevitable preguntar-nos per què estem tan interessats, i per què gastem tants diners, en les imatges d'una cosa que no arriba a la categoria de planeta, que orbita a la quinta forca, i que és un més entre els milers d'objectes pobladors d'aquelles llunyanies. Sobretot, quan aquí a baix, al planeta Terra, hi ha tants desafiaments que semblem incapaços d'atendre, des de garantir un repartiment més just dels béns per evitar l'extensió de la pobresa extrema, fins a preservar el futur de la biosfera per tal que les generacions futures no pateixin els efectes del nostre malbaratament energètic.
És una pregunta lògica, però el cert és que la Humanitat, des que existeix, sempre ha buscat una resposta a la pregunta «què són i qui ha posat allà dalt aquests puntets lluminosos?». Durant mil·lennis la resposta van ser els déus, que eren l'explicació de tot el que existia. A la Grècia antiga, els primers filòsofs van començar a buscar explicacions més materials al perquè de tot plegat. Les seves teories, vistes ara, semblen extravagants, però passar d'atribuir-ho tot a la voluntat divina a pensar en termes d'elements i forces és un salt intel·lectual supersònic del qual som deutors tots els que hem vingut al darrere. La sonda New Horizons viatjant més enllà de Plutó és la versió actual dels sacerdots que les nits sense lluna miraven el cel estrellat i inventaven constel-lacions per veure a venir les collites.
