L'esport d'elit té aquestes coses. Un alt percentatge dels esportistes d'alt nivell no defensen uns colors sinó la seva cartera. Són allò que s'anomenen mercenaris. És lícit, i tant, però no m'agrada, com tampoc no m'agrada que els clubs els facin el joc, encara que en moltes ocasions no deuen tenir un altre remei si volen ser competitius. El Baxi Manresa s'ha trobat que un dels seus jugadors més importants, Alex Renfroe, ha marxat a mitja temporada, deixant l'equip manresà ben despullat en la posició de base, oimés tenint en compte la lesió de Gintvainis. El contracte que va firmar Renfroe a l'estiu preveia aquesta possibilitat i el Baxi Manresa la va acceptar. Mirat fredament, a l'entitat fins i tot li ha sortit bé, perquè amb la marxa de Renfroe ingressa uns bons calerons i, esportivament, l'equip té ben encarada la salvació. Però, i si la situació no hagués estat la mateixa?, si el Baxi estigués ara a la part més baixa de la classificació? Com he dit abans, és normal que un jugador, en aquest cas de bàsquet, miri pel seu futur, però també hauria de pensar, segurament, que darrere d'un equip hi ha una afició, una ciutat, unes il·lusions, unes expectatives. També s'ha de dir que això no ho facilita una competició com la Lliga Endesa (ACB), que permet que un mateix jugador, en una mateixa temporada, pugui jugar (de moment) en tres equips, com és el cas de Siim-Sander Vene, que va començar al Baxi Manresa, va continuar al Fuenlabrada i ara és a l'Herbalife Gran Canària.
