Mig miler de veus van cantar El Messies de Händel a l'esplanada de Lledoners, perquè el sentissin els presos. Aquesta composició se sol interpretar per Nadal, perquè tracta de Jesús, però no és una nadala, i el seu Al·leluia no celebra la Nativitat. La confusió no li resta valor i ens permet altres lectures.
El Messies és un oratori sobre la redempció dels humans pel Salvador, i al principi es cantava per Setmana Santa. Amb l'ajuda d'una selecció de cites bíbliques, va des de les profecies d'Isaïes fins al judici final, passant pel naixement, predicació, mort, resurrecció i ascensió del Crist.
L'Al·leluia és el cant que celebra el triomf de Jesús. «Déu regna omnipotent, el regne d'aquest món es converteix en el regne del Senyor i del seu Crist, i regnarà per sempre, rei de reis i senyor de senyors». Al·leluia, és a dir: lloem Déu.
Els presos s'ho podrien agafar per aquesta banda: la victòria final després de la passió. «Els reis del món conspiren contra el Senyor i el seu ungit. Trenquem els seus lligams i alliberem-nos del seu jou». Déu es burla dels reis del món. Els colpejarà i esmicolarà «com si fossin una gerra d'argila».
És probable que alguns dels presos independentistes de Lledoners coneguin el significat del Messies händelià. Junqueras és alhora creient cristià i home de gran cultura; si coneix la trama de l'oratori pot explicar-la als seus altres companys. Així recordaran l'Al·leluia interpretat a l'esplanada com un presagi de victòria final.
I els cantaires i els espectadors, que amb la seva presència mostraven solidaritat i empatia amb els de dins, poden pensar que no només els estaven alegrant aquestes festes, que viuen separats de les seves famílies, sinó que els enviaven un desig de victòria en la causa que persegueixen... i sobre la causa que els persegueix.
No sé si n'hi ha que es consideren «ungits» del Senyor («nosaltres sabíem d'un únic se-nyor», escrivia Salvador Espriu referint-se al poble català) o simple classe de tropa, però ara mateix estan més a prop de la creu que de la glòria. I si el se-nyor al que serveixen no fos totpoderós? I si no pogués esmicolar els seus adversaris?
Encara més: I si els adversaris també es consideren servidors del veritable senyor, i l'invoquen perquè esmicoli els enemics amb «una barra de fer-ro»? Amb el ferro de les lleis de l'Estat, que és el que apliquen contra els líders del Procés.
