Bebe amigo bebe, que la vida es breve, hi deia en una rústica gerra de ceràmica que el meu pare havia comprat en algun viatge a Castella. I jo, petit, no acabava d'entendre'n el sentit. Perquè la vida, quan ets un nen (o una nena), és llarguíssima, infinita gairebé, si la compares amb la pròpia experiència vital, l'únic paràmetre que tens a mà.
Damunt l'estufa de butà, una tassa de camamilla o timó per curar el mal de coll o el constipat fent gàrgares o bafs. Al costat, l'àvia gronxant-se al balancí després de tot el dia de feinejar i la tieta afirmant que treballa bé aquesta artista (l'Elisabeth Taylor, amb a). A la tele una pel·lícula de les d'abans, de les de sempre, amb aquelles veus en aquell castellà tan diferent del que sentíem a vegades pel car-rer, per transportar-nos a les planures del llunyà Oest, als carrers de Sant Francisco, a platges infestades de japonesos o al Carib del temible Burlon.
Aquell menjador, a casa l'àvia, a les Viviendas de la Sagrada Família, era la veritat veritable, Rosebud. Tot el que ha vingut després, també les coses bones, és el món estrany, una estafa més o menys amable, una adulteració inevitable de la realitat originària. I és que fer-se gran no és només entendre que efectivament la vida és curta i la mort propera, és també acceptar que aquella sensació d'acolliment i seguretat no és recuperable i que, com a màxim, podem aspirar a percebre'n un escadusser reflex en rituals com els d'aquests dies o a través dels infants que tenim a prop.
Fer-se vell és acceptar la derrota i admetre a contracor que els mons passats, somiats a través de la literatura, els còmics i el cinema, són molt probablement mentida. Per al que no estàvem preparats, almenys jo no, és per descobrir, ara que ja hi som, que tampoc el futur era de veritat, que allò que ens havien explicat i que ens havíem cregut era, també, pura fantasia.
Ja en vam tenir un primer advertiment l'any 1984, en comprovar que, per molts paral·lelismes forçats que es fessin, la realitat, per sort, poc tenia a veure amb la pessimista previsió feta per l'Orwell 36 anys abans. Amb el segon avís hi topàrem de morros l'any 2001, en adonar-nos que l'Odissea de Kubrick conservava més o menys intacte el seu valor filosòfic però no la seva capacitat per preveure l'evolució tècnico-científica. I és que, ni fa 17 anys ni tampoc ara, no hi ha bases permanents a la Lluna, no enviem missions tripulades a Júpiter i els ordinadors no han fet -que se sàpiga- el salt a la consciència. Finalment, i per acabar-nos de matar, acabem d'entrar a l'any 2019, l'any en què, a Blade Runner, Harrison Ford caçava replicants per Los Angeles. I ni plou cada dia, ni els cotxes volen, ni la humanitat disposa de colònies exteriors per compensar l'esgotament dels recursos planetaris, ni, per descomptat, els androides somien en ovelles elèctriques per la senzilla raó que estem lluny, llunyíssim, de ser capaços de fabricar màquines indistingibles dels éssers humans.
Res, que la vida és curta, el passat no tornarà (i si tornés no seria tal com el recordem) i el futur serà molt més normalet del que apocalíptics i utopistes ens volen fer creure. Carpe diem, amics.
