Soc el que jo anomeno corredor setmanal. És a dir, dels que surten habitualment un cop per setmana i, més excepcionalment, dos. I pràcticament sempre sol. Sovint em pregunta gent del meu entorn (cada cop menys, perquè ara ja en coneixen les respostes) com és que no busco colla, ara que n'hi ha tantes, per traginar acompanyat per camins, pistes i corriols amb pantalons curts i sabatilles. Un dels motius és pragmàtic. La meva feina i els meus compromisos extralaborals no em faciliten un horari estable per a la meva distracció. En definitiva, surto com i quan puc, de vegades sobre la marxa. Però hi ha un altre argument que m'empeny a sortir a córrer sol. Que la solitud és, precisament, un dels al·licients principals que m'empeny a intentar mantenir aquest costum tant temps com pugui. L'estona d'aïllament personal, de barreja interioritzada d'esforç, pensament i contemplació (fa anys que em vaig alliberar dels auriculars), és un dels factors més gratificants. Però fins ara, mai no m'havia adonat que hi ha qui, tot i voler-ho, no pot gaudir d'aquest plaer. L'assassinat de Laura Luelmo a El Campillo (Huelva) ha suposat, a banda d'un crim horrible, que es fes palès que moltes dones no s'atreveixen a sortir a córrer soles per por. M'entristeix, m'indigna i em sento feble per no poder-hi fer res. Perquè ni tan sols no puc acompanyar, ja que llavors es trencaria l'encant de la solitud.
