03 de gener de 2019
03.01.2019

Síria, entre la incertesa i la reconstrucció

De la primavera àrab del març del 2011, quan van començar les protestes contra el president Bashar al-Assad, la resposta al carrer va ser la brutalitat policial amb resultat de morts

03.01.2019 | 00:02

No és fàcil analitzar el que ha passat a Síria en aquests gairebé 8 anys de guerra civil. De la primavera àrab del març del 2011, quan van començar les protestes contra el president Bashar al-Assad, cap del partit Baaz, amb demanda de reformes polítiques i econòmiques, la resposta al carrer va ser la brutalitat policial amb resultat de morts. En conseqüència, la guerra civil va ser un fet, oimés amb la creació de grups opositors armats i les dimissions d'alguns militars, però també la comprovada compra de desertors de l'exèrcit sirià, que van passar a formar part de l'Exèrcit Sirià Lliure. El 2012, mentre es combat a les dues principals ciutats de l'estat, Damasc i Alep, el conflicte s'internacionalitza. Mercenaris d'arreu del món encapçalats pels governs d'Estats Units i França, amb Turquia al nord, es llancen a la destrucció del règim d'Assad. A prop de caure, el president sirià rep l'ajuda d'Iran i les seves milícies repartides arreu, així com també de Hezbollah. La situació es va complicant i els rebels són finançats per Aràbia Saudita i Catar, que donen suport als grups islamistes. Fins i tot intervenen els gihadistes, filials d'al-Qaeda a Síria i Estat Islàmic (EI), que el 2014 proclama un califat a l'Iraq. Aquesta situació provoca que el 2014 Estats Units es posi al capdavant d'una coalició internacional amb els Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita, Jordània, Barein i Catar per enfrontar-se a EI. Dues potències europees s'hi afegiran: França, un any després, i tot seguit el Regne Unit. Per contra, Cuba, els països progressistes d'Amèrica del Sud, Rússia i Xina no van donar suport al que van qualificar «d'invasió estrangera de Síria». En aquests moments, europeus i nord-americans s'adonen que han fracassat en la seva pretensió de crear els estats de Kurdistan, Sunnistan i Alawitestan, segons va publicar el diari New York Times el 2013, tot seguint les indicacions de Robin Wright, investigadora de l'Institut de la Pau, del Pentàgon dels EUA, que va topar amb la negativa de Turquia d'acceptar la creació d'un estat kurd a la seva frontera amb Síria. El 2015, Rússia va decidir atacar els terroristes d'EI, però també va començar la seva ofensiva tot bombardejant grups rebels. Així, l'entrada russa en el conflicte va impedir la invasió de la franja occidental del país entre Damasc i Alep i va permetre la recuperació per part d'Assad d'aquesta darrera ciutat.

Una altra operació mal explicada és la fugida de Síria de joves en edat del servei militar i de professionals d'especialitats diverses, a qui tant el Consell com el Parlament Europeu, segons resolucions del desembre del 2011, oferien grans facilitats per a la seva entrada al territori de la Unió Europea, amb la promesa d'assegurar-los la condició de refugiats, tot i que posteriorment van poder comprovar l'elevat grau d'hipocresia i de cinisme per part dels dirigents de l'Europa Occidental. El 4 d'abril del 2017 es produeix un atac amb armes químiques, i tot sembla indicar que Rússia hi està al darrere. Dos dies després, els Estats Units bombardegen una important base militar, a prop d'Homs. Però aquesta serà la seva última acció militar de consideració. En aquests moments, Rússia i Iran han contribuït decisivament que Assad controli més del 60% del territori sirià, però queda la problemàtica dels kurds, que en controlen el 25%, amb Turquia observant de ben a prop, perquè vol posar fi a qualsevol pretensió kurda. Mentrestant Idlib, al nord-oest, a prop amb la frontera amb Turquia, encara es manté de l'Exercit Sirià Lliure. Qui ha retrocedit definitivament és Estat Islàmic.

Sembla que s'arriba al final d'un conflicte amb uns 500.000 morts, més d'un milió de ferits i més de dotze milions de refugiats, amb la major part d'infraestructures destruïdes: hospitals, universitats, línies elèctriques, indústries... La retirada de les organitzacions humanitàries occidentals, que també hauran d'explicar el seu paper en el conflicte. Una important emigració juvenil d'universitaris i investigadors que treballen explotats a baix cost a la hipòcrita Europa, on des de les posicions xenòfobes i els eslògans de «volem acollir» no amaguen el trist paper d'una societat en decadència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper.