Segons Freedom House i l'Enquesta Mundial de Valors, creix el descontentament cap als sistemes democràtics, aquí i arreu, en especial entre els joves. Pel seu cantó, Yasha Mounk fa notar que la democràcia liberal està amenaçada tant per la democràcia iliberal (caracteritzada per la falta de respecte per les institucions independents, l'estat de dret i els drets individuals) com pel liberalisme no democràtic (que pot seguir els procediments i respectar més o menys els drets, però on l'elit es resisteix a perdre poder), per no parlar dels règims totalitaris que presumeixen d'eficàcia.

Haurem, doncs, de triar entre democràcia sense drets, o drets sense democràcia? O pitjor: haurem d'acabar renunciant a ambdues coses? Per poder respondre, primer cal entendre per què ens trobem així. Després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver un llarg període d'estabilitat i pau gràcies al fet que la majoria dels ciutadans van gaudir d'un ràpid i important increment del seu nivell de vida; que les societats eren bastant homogènies; i que els mitjans de comunicació estaven en poques mans (cosa que limitava la distribució d'idees extremes). La democràcia liberal va contribuir a fer possible aquest èxit, i alhora se'n va beneficiar -perquè la va legitimar.

Ara, però, les condicions generals han canviat. Fa temps que el nivell de vida de la gent està estancat i hi ha por respecte al demà: la gent gran pateix pel futur de fills i nets; els adults temen perdre la feina o que empitjori; i els joves comproven que el discurs de l'«esforça't i tot anirà bé» ja no és vàlid. A més, la societat s'ha fet diversa (tant en qüestió de races i cultures, com de maneres de viure i valors). D'altra banda, Internet i les xarxes socials han democratitzat la comunicació, de manera que avui qualsevol -també els inconformistes i els radicals- pot compartir ràpidament informació, fake news i opinions amb milers de persones, així com organitzar-se políticament amb més facilitat. Finalment, la política s'ha fet molt complexa i inintel·ligible (i, com explica Innerarity, una opinió pública que no entengui la política i que no sigui capaç de jutjar-la pot ser fàcilment instrumentalitzada o prendre decisions errònies).

En aquesta situació, la gent se sent més lluny que mai dels polítics -desprestigiats per la corrupció, la servitud als grans interessos i la incapacitat de solucionar els problemes-, i el malestar l'aprofiten les forces antisistema i els populistes. Però no ens confonguem: aquests darrers són el símptoma, no pas la malaltia, i el seu ascens representa un avís i una oportunitat de redreçar el rumb a temps. Sabrem fer-ho?

Per salvar el sistema, caldria replantejar-lo a fons, tant el model i les polítiques econòmiques (per tal que es pogués seguir creixent però alhora els beneficis fossin més ben repartits) com el model polític (per recuperar el suport a la democràcia i la confiança en els electes). En resum, hauríem de ser capaços d'oferir una expectativa de futur i un relat compartit. A més, caldria enfortir les competències polítiques i cíviques dels ciutadans, i les capacitats de gestió i morals dels governants. Sense tot això, no podem donar per suposat que la democràcia liberal se'n sortirà.