Qui ha despertat Vox? Qui promou l'extrema dreta? Qui ha contribuït a finançar-la? No cal donar-hi gaire voltes. Aquests interrogants només tenen una resposta: qui dona suport a l'extrema dreta són aquells que es beneficien de la seva existència i del seu creixement. O sigui: aquells sectors de l' establishment econòmic, polític i mediàtic que dominen des de fa anys i panys els veritables centres de poder de l'Estat i que sempre han vist en la dreta radical la garantia de continuar mantenint aquest domini. S'ha dit moltes vegades però s'ha de continuar repetint: el franquisme no va desaparèixer amb la mort del dictador sinó que es va adaptar a la nova situació per mitjà de la Constitució de 1978. Què eren la Unión del Centro Democrático d'Adolfo Suárez (1977) o l'Alianza Popular de Fraga Iribarne (1976), reconvertida posteriorment en el Partido Popular, sinó formacions polítiques d'ideologia bàsicament franquista? Quin és el substrat ideològic de Ciudadanos? No és res més que franquisme tenyit d'aparences de modernitat, que es va fer aparèixer precisament quan el PP començava a naufragar, engolit per innombrables casos de corrupció. I què és Vox, sinó franquisme desinhibit que intenta aprofitar l'onada d'extremisme dretà que sacseja alguns països del món? El problema polític bàsic de l'Estat és que per fer front a aquest panorama no apareixen clarament ni partits democràtics de centre, ni un partit socialdemòcrata amb prou empenta i atractiu, ni formacions d'esquerra amb prou pes electoral que puguin contrarestar el conglomerat dretà.

A Catalunya l'estructura política és molt diferent. L'independentisme ha calat molt transversalment entre l'electorat i ha estat capaç d'anar guanyant posicions a cada nova consulta electoral, mantenint sempre una notable diversitat ideològica. Tot i que això complica la presa unitària de decisions, aquesta diversitat és bàsica perquè garanteix que el moviment independentista seguirà sent ampli i acollidor i que podrà anar creixent fins que arribi al seu objectiu.

La possibilitat que ho aconsegueixi és justament el catalitzador del moment polític espa-nyol. És la raó per la qual l'anticatalanisme s'ha convertit en l'aglutinant bàsic dels partits neofranquistes. És el ciment ideològic que uneix Vox, PP, Ciudadanos i fins i tot una part dels barons del PSOE. Quan calgui es llançaran els uns contra els altres en qualsevol batalla electoral. Però tots saben que acollir-se al «a por ellos» i atacar Catalunya sempre ha tingut un bon rendiment electoral i que això els autojustifica davant del seu públic.

Ho veurem de seguida que arribarà -potser a final de mes- el judici als dirigents catalans tancats en una absolutament injusta presó preventiva. Serà tot un malson per a una justícia espanyola que ja ha quedat degradada davant del món. I més que en quedarà perquè el judici, al marge de les consideracions jurídiques que n'haurien de ser l'única base, difícilment eludirà una temptació evident: fer un escarment exemplar contra els que han posat en perill la unitat sagrada de l'Estat. Convertir, doncs, el judici en una denúncia permanent contra la tergiversació de la veritat és la tasca que caldrà fer les properes setmanes.