Amb 30 anys d'experiència com a programador d'emissores Top40 en diferents ciutats dels Estats Units, Guy Zapoleon, avui orgullós propietari d'una consultoria d'estratègia radiofònica, va definir una teoria sobre l'evolució de les tendències musicals. Per a ell, el mercat es mou empès per dues forces combinades: d'una banda, la necessitat dels programadors d'oferir nous al·licients al públic; i d'altra banda, la tendència natural del públic a buscar periòdicament novetats que vagin una mica més enllà del convencional. El resultat és un cicle que comença amb el pop melòdic pur; inevitablement, l'al·lèrgia a la innovació d'aquest tipus d'artista genera una segona fase que Zap0leon bateja com 'de calma tropical' i que degenera en uns anys d'estancament; la tercera fase és una reacció contra l'avor-riment que fa aparèixer artistes 'extrems' que polaritzen el mercat, allunyen el públic més conservador i, pocs anys després, empenyen els programadors a tornar de nou al pop melòdic, moment en què el cicle torna a començar. Per a Zapoleon, Eminem i el grunge són casos típics de balanceig cap als extrems, i el posterior boom d'American Idol és la clàssica reacció de recentrament. ¿Es podria traslladar el cicle de Zapoleon als partits i els votants? ¿L'epidèmia gore que s'ha apoderat de la dreta espanyola és fruit d'un cicle? ¿Tornarem tard o d'hora a una calma tropical? ¿Resem?
