Un dels capítols més tristos de la meva infantesa, que en general puc definir com feliç, va ser el primer Nadal que vaig viure a casa assabentada que els Reis no eren tres sinó dos, i que no venien d'Orient sinó del carrer Guimerà o del Supeco. Que el pa i l'aigua que deixàvem per als camells al balcó no desapareixien per art de màgia i que els desitjos expressats en veu alta no els traslladava un poder intangible a les orelles de Melcior i companyia. Hi va haver regals igualment, sí, però no hi va haver il·lusió, que era més important.
L'espera, deixar volar la imaginació pensant que potser et portarien toooot el que havies demanat, la màgia d'aquella nit extraordinària i, al matí, l'excitació, l'emoció... Esquinçar el paper i, finalment, jugar; que també era divertit, és clar, però no tenia ni punt de comparació amb tota la preparació prèvia.
Recordar aquella espera de quan érem petits és un bon exercici per contrarestar la immediatesa amb què ens hem acostumat a viure. Només prement una tecla tenim al moment la cançó que volem escoltar, el llibre que volem llegir, la sèrie que volem veure, la notícia que ens interessa, i podem comprar el microones, la taula, el jersei i la bossa que cobegem. És fantàstic, és pràctic i és molt còmode. Amb tot, res, absolutament res, és comparable amb aquell plat on només quedaven quatre engrunes de pa i aquell bol sense aigua. Feliç dia de Reis!
