En psicologia hi ha un terme, procrastinació, que s'utilitza per etiquetar l'hàbit d'eludir o deixar per a més endavant els deures o objectius que ens hem marcat i, en canvi, dedicar el temps a altres activitats menys importants. És el que sol passar cap al febrer o març amb els propòsits d'any nou. Entrem al 2019, som a un pas de tancar una dècada, i com a societat hi ha qüestions que s'haurien de subratllar amb fluorescent per als propers 356 dies i assegurar-nos d'haver arribat al 31 de desembre amb els deures fets. Perquè calen solucions immediatament. Cal posar fi a la xacra de la violència masclista, erradicar un problema que amb la llei i l'educació actual ha quedat demostrat que no és suficient. Toca replantejar la sanitat i trobar solucions a un sistema que els mateixos metges consideren inhumà; deixa de fer proves TAC a mig desembre perquè se li ha acabat el pressupost; o que envia cap a casa persones afectades d'apendicitis per un mal diagnòstic. I en política, l'independentisme necessita trobar unitat i lideratges potents -com els que exercien els empresonats i exiliats- per encarar una primavera calenta. Amb el PDeCAT buscant-se a si mateix i una ERC que no s'acaba de mullar, el descontentament es podria canalitzar a través de moviments espontanis sense lideratge clar i que poden derivar en una violència al carrer que com a societat no ens podem permetre.