09 de gener de 2019
09.01.2019

La plaga humana (i les altres)

Quan algú trinxa un element que ha posat un altre, sigui l'autoritat, el veí o un oponent polític, queda buit de raons. I la seva causa, aquella per la qual s'activa, queda despullada de legitimitat

08.01.2019 | 22:44

Vaig passar una bona estona d'aquelles de tarda de diumenge llegint les informacions i intentant entendre les raons per les quals alguns han sabotejat uns remolcs instal·lats per delmar la població manresana de coloms, ocells de costums paràsits. Les fotos publicades mostren les gàbies metàl·liques amb les rodes punxades i unes pintades tremendes: «aquí se asesinan palomas», «igualdad animal» o «nosotros somos la plaga». L'animalisme és un corrent de pensament que el creia arrelat en les nostres comunitats amb formes connectades al pacifisme. Veient les imatges, sembla que no és així. Quan algú trinxa un element que ha posat un altre, sigui l'autoritat, el veí o un oponent polític, queda buit de raons. I la seva causa, aquella per la qual s'activa, queda despullada de legitimitat. Les seves accions més clàssiques i de grans consensos en contra de les corrides taurines o de l'abandonament de bèsties domèstiques havien despertat sempre la meva simpatia, però sembla que alguns han derivat cap a l'integrisme.

El meu desconeixement envers els militants en defensa de tota mena de fauna em fa preguntar-me si implica ser vegetarià o vegà, atès que estem envoltats de granges d'engreix i indústries que crien i transformen animals. Dit d'una forma més bèstia, hi ha llocs on maten i trinxen porcs, vedells, pollastres o conills que després els humans (fins avui la majoria) ens cruspim. És cru, però és així. Són criatures que han nascut només per fer d'aliment dels humans, només per a això. Si jo fos un animalista militant, no menjaria ni carn ni peix. Tot i que renunciar a un bon pernil curat faria que alguns dies fossin molt llargs. A més, un món d'humans alimentat només per vegetals no és sostenible. No hi hauria menjar per a tots.

Parlant de plagues, puc estar d'acord amb ells respecte que els humans en som una, bruta i destructiva, però en conjunt aportem valors remarcables. Com l'art i la cultura. O la ciència. O la filosofia. Els coloms no aporten res. La seva femta és altament corrosiva, ataca i malmet materials tan durs com l'acer inoxidable. Porten gèrmens i no passen cap control sanitari. Molts van plens de puces que poden transmetre a qui hi tingui contacte proper. Acceptem combatre les rates de claveguera però en canvi som tolerants amb aquesta espècie alada. Més plagues. Més d'hora que tard aquestes contrades hauran d'encarar-ne una de perjudicial, perillosa i en creixement exponencial. Sobretot, des que algunes truges de granja s'han creuat amb alguns senglars i aquests són a la cúpula de la cadena tròfica, es multipliquen com un conill desmesurat. En l'actualitat, el risc de tenir un accident greu per una topada amb un ramat porcí salvatge és altíssima. Algunes assegurances de vehicles cobren primes per cobrir un sinistre amb algun d'ells. Aviat caldrà delmar-los, agradi o no als proteccionistes.

I encara una altra. Córrer pels camins i veure garrins peluts no implica cap perill perquè s'han habituat als humans i, si poden, fugen. Però alguns gossos dels que conviuen amb humans són una calamitat. Sobretot els de raça «nofarrès» però que omplen de baves canines una mà i una cama (meva) o posen les seves potes al pit d'algú amb una actitud pretesament afectuosa. Però el cas surrealista el vaig viure la setmana passada a la recepció d'un hotel en terres dalinianes. Una parella es va presentar a la recepció d'un hotel a pagar el compte amb un ca blanc i negre. L'amable recepcionista els va dir allò clàssic de «quin gos més maco». Tot d'una, l'home s'hi va adreçar: «Digues hola a aquesta noia». Per un moment, vaig pensar que responia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook