Jaume Amat, un enginyer que durant anys va ser responsable de Carreteres de la Generalitat, deia en una de les seves múltiples visites d'obres a les comarques centrals que un camió rere l'altre feien la funció d'un tren. Una de les diferències és que el camió pot arribar a qualsevol fàbrica, comerç o magatzem i el tren s'ha de quedar gairebé sempre en una estació. Han passat els anys i recordo afirmacions com aquestes, molt pròpies d'un veterà de l'enginyeria i de les administracions. No és la primera vegada que ho explico perquè és una percepció molt realista, clara i supera el rang d'anècdota.

En els darrers mesos, arran del desgraciat descarrilament de tren de Rodalies, a Vacarisses, s'ha tornat a posar en relleu, una vegada més, la necessitat de reconstruir o tornar a dissenyar alguns dels trams d'aquesta línia. Aquesta reivindicació s'ha posat mil i una vegades sobre la taula i sempre acaba en paper mullat. Ja poden dir el que vulguin els alcaldes, les entitats, les plataformes, que tot queda igual. Res es mou per resoldre o reduir la problemàtica que genera la comunicació amb Barcelona.

Si ni l'Estat, ni la Generalitat no han tingut interès en les nostres connexions amb la capital, és l'hora de començar a posar imaginació i plantejar solucions, fins i tot més econòmiques i viables. Toca recuperar aquella afirmació que uns quants camions són un tren i transformar-la. Així, doncs, si tinguéssim autobusos elèctrics -si cal, articulats-, entre Manresa i Barcelona, que circulessin per un carril propi, amb bateries de càrrega ràpida i amb autonomia suficient, voldria dir que disposem d'alguna cosa molt semblant a un tren. Seria un mitjà de transport ràpid i sostenible, i per posar-lo en servei no caldria invertir centenars de milions d'euros, ni malmetre ni esquinçar més el territori (la gran esberlada ja es va fer amb la construcció de l'actual autopista C-16). En menys d'una hora ens situaríem al centre de Barcelona.

Els autobusos elèctrics són una de les claus que ens han de facilitar la mobilitat, especialment en comarques on els trens han evolucionat massa poc d'ençà les acaballes del segle XIX. La tecnologia ja existeix i, en tot cas, únicament cal millorar-la. Arreu del món s'han començat a escampar els autobusos elèctrics, inicialment per a trajectes urbans, però a Califòrnia ja en disposen amb capacitat d'arribar a una autonomia superior als 400 quilòmetres. Sense sorolls, econòmics de manteniment, sense fums contaminants, i amb els avantatges i la versatilitat que pot suposar un bus confortable amb relació al tren. Sobre els llocs de treball que generen les feines de conductor de bus o maquinista de tren no cal parlar-ne gaire. La conducció autònoma ja ha tocat a la porta i inexorablement, per bé o per mal, a mitjà termini s'implantarà.

Necessitem que Generalitat i Estat deixin de mirar a un altre costat quan es parla de mobilitat entre Manresa i Barcelona. Si aquest és un país de primera no ens podem permetre que cada dia es perdin centenars de milers d'hores als nostres trens o de cues a les carreteres que podrien ser productives o de lleure. Algun dia haurem de comptar el cost econòmic, social i personal que suposa aquest dèficit.