La victòria de Vox està consistint a situar la seva agenda al centre del debat. Fa que es consideri raonable i fins i tot positiu debatre sobre unes propostes extremes que suposen una desqualificació radical, una esmena a la totalitat, dels grans consensos assolits al llarg dels darrers quaranta anys, des del vigent sistema autonòmic fins a la protecció preferent a les dones contra la violència masclista. Un cop aconseguit aquest objectiu, Vox pot concedir el vot al candidat del PP a canvi de ben poques concessions, totes les quals, a més a més, ja formen part de l'ideari conservador, encara que ho hagin dissimulat. Situar propostes extremes sobre la taula, aconseguir naturalitzar-les com a dignes de consideració («constitucionals», segons Casado), desqualificar els buscadors de consensos, tensar la política, és la tàctica que va practicar la campanya trumpista conduïda per Bannon, i que també ha funcionat a Salvini a Itàlia.
El pacte andalús s'ha forjat a Madrid i no per casualitat. No s'ha forjat a Sevilla sota vigilància de les direccions centrals, sinó que l'han articulat Casado i Abascal a Madrid. La raó és doble. Per un costat, cap dels dos partits no practica realment l'autonomia de les seves organitzacions autonòmiques. Però, sobretot, l'operació andalusa és l'assaig general d'una operació espanyola. El debat sobre el pacte, les seves condicions i els seus resultats anticipa la futura reedició en l'àmbit espanyol. Desmuntar el sistema autonòmic, fer marxa enrere en les polítiques contra el masclisme, expulsar immigrants amb alegria, recuperar la Reconquesta com a mite fundacional de la nació espanyola en detriment del pacte constitucional, no són propostes de política espanyola sinó d'abast estatal. La batalla és espanyola i per això les portades es polaritzen a Madrid i Barcelona: el que per a l'ABC és el final de quaranta anys de governs socialistes, per a El Periódico és el «pacte de la vergonya».
El nacionalisme espanyol és només un dels ingredients de la recepta voxista, que a més a més comparteix amb populars i riveristes. Els reaccionaris triomfen a Europa sense el catalitzador de Catalunya; dirigeixen la proa contra el projecte europeu, que és un projecte del pensament. Assistim a un alçament de les «veritats eternes» contra la racionalitat dels governants pragmàtics. «Veritats» juràssiques proclamades i repetides al llarg dels segles, que no desapareixen així com així. Incorporades al substrat profund de les circumval·lacions cerebrals, esperen tothora el moment de treure el nas.
