Ara sí. Ara l'autovia C-16 creixerà de Berga cap a Cercs, t'ho juro i t'ho prometo. Ho va dir dimecres el conseller Damià Calvet. Però conseller: per què ens hem de creure que ara el seu anunci es convertirà en una realitat de quitrà i mitjana mòbil si els que s'han fet, posem per cas, la darrera dècada, han estat fum, fum, fum? I el conseller que traspuava amabilitat, que em mira, somriu i diu que ara és diferent perquè ara ho faran. Per què? Perquè ara (eureka!) ara hi ha un projecte, iupi! Tot un senyor projecte, un totxo de 6.000 pàgines que ha sortit a exposició pública. Si no esclata la tercera guerra mundial, una nova recessió que ens deixi encara més plomats i (us ho demanem molt Senyor!) no ens tornen a aplicar el 155 (posi'm mitja unça de 155, bramen els del PP, Cs dia sí i dia també) la carretera serà una realitat: (tatxan!) el 2022. Estic contenta. La meva intuïció femenina em diu que encara podré fer uns quants articles d'aquesta carretera uns quants anys més. Que si volem el desdoblament, que si és molt car i no el podem pagar, que amb una opció low cost ja farem el fet perquè total la carretera s'embussa pels esquiadors (i aquells bonics ponts que ens permeten anar de Berga a Guardiola en processó) i com que els francesos, dolentots, no desdoblaran mai fins a la frontera, doncs, tampoc cal patir-hi gaire. A mi, m'és igual, perquè jo, de fet, voldria el tren. Bon 2019.
