El quarantè aniversari de Regió7 m'ha portat records dels vells temps, de com vaig veure néixer el diari, de la gent que el va engegar, de la il·lusió dels primers anys; de la vida a les acaballes dels setanta, de tants canvis i de tantes esperances. Repassant les pàgines d'aquell primer número de desembre del 78 he pensat en els comerços que han desaparegut amb els anys i en totes les coses que han canviat a Manresa des de llavors. Fent-ne un panegíric podria dir que a l'hemeroteca d'aquest diari es condensen quatre dècades de la vida d'aquesta ciutat i que tota la història del que hi ha succeït en aquests quaranta anys està escrita a les seves pàgines. Però per molt que m'estimi el Regió7 sé que si ho digués mentiria. Igual com mentiria si digués que la història de Barcelona està explicada a La Vanguardia o que el New York Times conserva per escrit la vida viscuda a Nova York. En tots els casos seria només una veritat a mitges. Perquè les cròniques dels diaris, de tots els diaris del món, reflecteixen només la vida oficial i els actes públics, mentre la vida quotidiana de la gent va fent el seu camí sense deixar cap rastre escrit. En realitat el valor més gran que tenen els dotze mil números del Regió7 són les pistes que ens han llegat per situar els nostres records en el temps i refrescar-nos la memòria sobre les coses que vam viure i tot el que sabem que va passar al voltant del que allà s'explica.
Sé que el que diré és una bestiesa però hi he pensat molts cops. Moltes vegades m'he imaginat un periodista treballant al racó més amagat del diari dedicat a la tasca de deixar constància de tot allò que passa però que per un motiu o un altre no es publica. Pot ser per falta d'espai o pot ser perquè es consideri una anècdota menor; pot ser perquè no convingui per raons polítiques o comercials, perquè pertanyi a l'esfera privada de les persones o fins i tot perquè en puritat no es pugui considerar una notícia. Parlo de tot allò que es comenta a les tertúlies d'amics amb pèls i senyals i amb noms i cognoms. De les històries que només coneixen alguns o d'aquelles que són de domini públic i que corren de boca en boca en veu baixa i sense embuts. I m'imagino totes aquestes històries recollides, i convenientment redactades, tancades amb pany i clau com l'arxiu més preuat del diari. Seria realment un tresor per a les generacions que vindran. Un arxiu en el qual, quan es pogués desclassificar, els manresans del futur trobarien, llavors sí, l'autèntica història d'aquesta ciutat.
