Comparteixo un ascensor massa petit amb un noi massa gros. Porta a la mà, com si fos un ram de flors, el típic pot de plàstic de rosca vermella amb la primera orina del matí. No cal tenir una gran agudesa visual per identificar el contingut del recipient ni tampoc una gran agudesa olfactiva per assegurar que no s'ha dutxat. Una pista força concloent: és un centre on fan revisions mèdiques i tots els que hi deambulen porten els mateixos papers i els mateixos potets -jo no, encara no. El noi esternuda en el moment que es tanquen les portes de l'ascensor. Veig com voleien les partícules semisòlides i em sento atrapada en aquell habitable minúscul. Aguanto l'aire. No goso ni parpellejar ni prémer el botó del pis. El reportatge sobre el grip firmat Jordi Morros i Gemma Camps, publicat dimecres a Regió7, ho explicava. El virus del grip pot sobreviure entre 8 i 12 hores a la roba, entre 12 i 48 hores en superfícies poroses, com el pom d'una porta, i uns 5 minuts a les mans. Me'n faig creus, que amb tantes possibilitats d'emmalaltir no tinguem una pandèmia.

M'evadeixo pensant en Mrs. Maisel, la monologuista que protagonitza la sèrie còmica de televisió guanyadora del Globus d'Or i de cinc premis Emmy «The Marvelous Mrs. Maisel» . Té la virtut de convertir qualsevol esdeveniment de la seva vida quotidiana en material valuosíssim per a les actuacions que protagonitza en clubs nocturns del Nova York dels anys cinquanta. Encarna la dona perfecta de l'època fins que un desengany amorós l'obliga a buscar-se un lloc al món aprofitant els seus dots naturals: intel·ligència i humor. Em posaria a riure ara mateix pensant en algun dels seus diàlegs espurnejants si no fos que continuo dins l'ascensor i sense moure'm.

El noi -a partir d'ara «ell»-, tot i estar al costat de la botonera no fa cap gest per prémer-la. Estossego de nervis i el miro simulant demanar-li, sense dir-l'hi, a quin pis va. Però ell, impertèrrit, com si estigués sol o es pensés que jo fos ascensorista professional, ni s'immuta. No em veu. No em mira. Soc transparent. Invisible. Allargo el braç i amb rapidesa i valentia -sento tots els virus que, invisibles com jo, riuen a la meva cara- premo el número de la planta. L'aparell es belluga. El trajecte sortosament és curt. S'obren les portes i em rep un cartell que proclama que riure és el millor medicament.

La nit és freda però no la noto. Arribo a casa tard i veig des del carrer que hi ha llum a la finestra de la cuina. Els altres han arribat abans que jo. Estranya sensació la d'intuir com transcorre la meva vida sense mi. És gran la temptació d'allargar aquest compàs d'espera però l'esquivo. Obro la porta i una veueta em diu cridant més del que seria necessari: «Com ha anat el dia, mama?». Somric i li explico aquesta història.