13 de gener de 2019
13.01.2019

Retratats

12.01.2019 | 23:45

Joan


Barbé

Al segle dinou Goya va pintar l'Espa-nya més deshumanitzada a la seva sèrie negra. Possiblement la fotografia de la infàmia espanyola al segle XX és la que testimonia la trobada entre Franco i Hitler a Hendaia. A hores d'ara ja teníem unes quantes imatges candidates a la ignomínia estatal d'aquest segle, com la del trio de les Açores, la de la cúpula del PSOE a les portes de la presó de Guadalajara donant suport a Vera i Barrionuevo, o les abraçades entre les famílies reials espanyola i saudita; però la imatge gràfica d'aquesta setmana deixant constància del pacte entre PP, Ciutadans i la formació ultradretana Vox, per governar Andalusia, serà difícil de superar i té tots els números per passar a la història com la imatge de la vergonya del segle XXI.


Espanya queda retratada davant una Europa on a Alemanya totes les forces polítiques marginen l'AfD i a l'Estat francès tots els demòcrates fan front comú contra el Front Nacional, a més de desacreditada per l'encaixada de mans entre un partit condemnat per la corrupció que promet posar fi a la corrupció, un altre capaç de pactar amb qui sigui per tocar poder traspassant totes les línies vermelles mentre parla de regeneració, i un col·lectiu ultradretà amb un secretari general que, als límits de la demència, és capaç de manifestar que els franquistes afusellaven amb amor però que, malgrat tot, diuen que ens tornaran la democràcia.


El sociòleg polonès Zygmunt Bauman va dir que la política és la capacitat de decidir quines coses s'haurien de fer i quines s'haurien d'evitar, una cita que deixa en evidència que a l'Estat espanyol, Catalunya inclosa, en aquest moments tenim qualsevol cosa menys polítics. El problema és greu i les actituds hiperventilades dels que proclamen que això no té a veure amb Catalunya i que ja s'ho faran, no ajuden gens a la creació d'un necessari espai d'esperança. No té res a veure amb nosaltres? Hi te tant a veure com que gairebé un milió tres-cents mil catalans van donar el seu suport als partits, entre ells el més votat, que intenten justificar l'injustificable. Bauman també deia que no podia imaginar la raça humana sense esperança, que és el que ens queda fins i tot en les pitjors circumstàncies; vistes les que vivim, potser amb l'esperança no n'hi ha prou i cal, a més de sentit comú i justícia, unitat. El més preocupant de la foto del pacte de la vergonya és que, encara que no hi surtin, els votants que han donat suport als partits signants i els polítics tocats per l'ego del poder, incapaços d'arribar a un consens per possibilitar un escenari de canvi, també hi queden ben retratats. La ironia consisteix a agafar distància davant el que estàs mirant. Els asseguro que, contràriament al que he escrit en les columnes dels darrers onze anys, en aquesta, d'ironia, no n'hi ha ni un accent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit