Aquesta setmana passada vaig tenir la sort d'assistir a una xerrada del doctor Miquel Vilardell. Quan parlava vaig pensar que es nota que és de poble. De Borredà. Sobretot per la seva proximitat i desimboltura malgrat que xer-rés des d'un faristol, i la humilitat amb què va encaixar les floretes que li van adreçar. I dic que vaig tenir sort perquè va ser un plaer. Va parlar de malalties mentals amb motiu de la creació de la Càtedra de Salut Mental de la UVic-UCC i la Fundació Althaia. Ho va tocar tot: estadística (ens pot tocar el rebre a una de cada quatre persones), l'estigma social que amenaça les persones que pateixen alguna mena de trastorn mental, el paper de les universitats en aquest àmbit, la necessitat de generar coneixement, d'establir evidències científiques, formar professionals i transmetre informació i coneixements, objectiu últim de la càtedra. Va fer un parell de reflexions de les que valen la pena i tenia ganes de compartir-les. Va opinar que la incertesa és una mala companyia perquè genera una mena d'angoixa interior. I avui tot sembla que siguin incerteses i que l'únic segur sigui el dubte. Si ho assumim ja hem guanyat. I xerrar. Xerrar i parlar molt, va aconsellar, sense confondre opinió amb veritat. Per a Vilardell, conversar vol dir tolerar, compartir, acceptar i també saber escoltar. En un món hiperventilat potser que ho fem més i més pausadament.