Els pressupostos de l'Estat passen un any més sense pena i encara menys glòria per la Catalunya Central. Com la loteria de Nadal, la gratificant repartidora d'inversions que ha de fer feliços tots els catalans (ministre Ábalos dixit) no deixa ni un miserable totxo en aquestes comarques. Ni una engruna de pols per entretenir les tertúlies. El més a prop ha caigut a Vic, a la seva catedral. Es veia a venir, podran coincidir.
La relació de la Catalunya Central amb els grans poders de Madrid i Barcelona ha estat històricament escassa. Al territori capitalitzat per Manresa no hi ha gran poder que el tingui en compte i les velles llistes de desitjos continuen sense ningú que se les llegeixi.
Per això, aquí més que en altres indrets estem autoritzats a dir si els pressupostos convenen o no al conjunt. Si els del terròs ens miréssim només el melic convindríem que aquests pressupostos generals (com la majoria) són una bírria que ens ignora. Si tinguéssim una mirada més àmplia, en canvi, estaríem d'acord que ens és igual el que pressupostin perquè aquí mai no toca res. És l'avantatge del parent pobre, que té tot el dret a enfadar-se i, en el supòsit que la seva indignació no interessi ningú (com és llastimosament esperable), també pot donar-se el gust d'ignorar la sort de la resta.
Pressupostos? Quins pressupostos?
