El Parlament de Londres vota avui si aprova o rebutja una acord sobre el Brexit que equival a desactivar-lo en la pràctica. És normal que molts diputats ho considerin una traïció al resultat del referèndum del 2016, quan per una majoria escassa però suficient els britànics van decidir abandonar la Unió Europea. L'acord assolit entre la primera ministra Theresa May i els negociadors de la UE deixa les coses gairebé tal com estan durant un mínim de dos anys més, temps que es dedicaria a negociar el que ja hauria d'estar negociat: les relacions per a l'endemà de la sortida efectiva. Si en dos anys i mig gairebé no s'ha avançat, què els fa pensar que ho aconseguiran els dos propers?

Quan els votants britànics van assenyalar la porta de sortida, molts es va posar les mans al cap, tant a Londres com a la resta d'Europa. Es va pronosticar un enfonsament immediat de l'economia illenca, amb greus repercussions en la continental. Però l'apocalipsi no ha arribat, i l'economia ha continuat creixent. Després dels primers atacs d'histèria sobreactuada, els mercats van decidir que tot plegat anava per llarg i que probablement el Brexit no s'arribaria a produir, o si de cas seria molt descafeïnat. Hi havia massa interessos en joc. Una cosa és vendre diaris i guanyar popularitat a cops de xovinisme i una altra jugar amb les coses de menjar. L'acord que May ha presentat als Comuns respon a aquest plantejament. Bancs, empreses, institucions, li ha exigit un model de sortida que no canviï res per tal que res no canviï. Que juguin tant com vulguin amb la bandera però que no es tanqui cap de les portes obertes per les quals circulen lliurement mercaderies, capitals, serveis i treballadors.

En teoria, si el Parlament rebutja l'acord amb la UE, s'hauria d'activar un Brexit total i automàtic el 29 de març, però Theresa May pronostica el contrari: que no hi hauria cap mena de Brexit, perquè el trencament abrupte és inconcebible. Entre altres coses, implicaria tornar a posar duanes i controls de passaports a la frontera irlandesa, i això amenaçaria els acords de pau que van posar fi a dècades de violència a Irlanda del Nord. Seria només un dels efectes indesitjables d'alçar de cop tots els ponts de la fortalesa. Molts partidaris del Brexit pensaven que la UE acceptaria una sortida «a la carta», però Brussel·les els va sorprendre amb una tàctica de tot o res. May defensa que el Brexit radical és inviable, i el que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible. Però d'impossibles n'hem vist una colla al llarg de la Història.