En aquests temps en què la ultradreta es veu legitimada pels vots, hem tingut dos successos electorals, un amb gran rellevància mundial i un altre amb rellevància estatal. Que, de fet, als defensors dels drets humans ens preocupen, i molt.
Un ha estat la victòria i posterior presa de possessió de Jair Bolsonaro a Brasil, que marca un abans i un després per a Llatinoamèrica, i segur per al món. Es consolida un eix destructiu que va molt més enllà d'Erdogan i Donald Trump. S'està consolidant a l'Àsia de Duterte, a l'Orient Mitjà liderat per la fanàtica Aràbia Saudita, a l'Europa d'Orbán, Salvini, etc.
El país més poderós de Llatinoamèrica se suma a una agenda que està accelerant la destrucció del planeta i destrueix el consens durament aconseguit entre els països del món. Són moltes les idees i les declaracions de Bolsonaro que ens indignen: homofòbia, suport a la tortura i la repressió política, racisme, masclisme. El personatge és una versió corregida i augmentada de Trump, i sota el seu mandat pot arrasar, també, el medi ambient del seu país. El problema, en aquest cas, és que la cosa no quedarà aquí: si es compleix el que ha anat anunciant, arrasarà el futur de tothom, i qualsevol possibilitat de la humanitat d'escapar de la greu crisi ecològica.
L'altre, encara que per a molts pugui semblar de poca importància, ha estat el resultat de les eleccions a Andalusia i el pràcticament segur tripartit de dreta extrema (PP,Cs,Vox) pels resultats inesperats per a molts del partit ultradretà Vox, liderat per la versió ibèrica de Bolsonaro, que està ficant al programa de negociació part del seu discurs masclista i racista. I és problemàtic també que l'exemple d'Andalusia l'intentessin traslladar a tot l'Estat. Una aliança amb Vox per arribar al Govern és un exemple de llibre de la màxima que «la fi justifica els mitjans», que és la forma d'expressar una manera de fer política que no té cap tipus d'escrúpols. La paradoxa és que el feixisme, encara que estigui encoratjat pel capitalisme (com va qüestionar Bertolt Brecht: «De què serveix dir la veritat sobre el feixisme que es condemna si no es diu res contra el capitalisme que l'origina?»), també és capaç de recollir suports entre sectors socials que són precisament les víctimes del sistema. I només necessita un discurs babau sense argumentari però eficaç, i amb molta emoció, per atendre les demandes dels que tenen més dubtes que certeses.
L'expansió dels rumors neofeixistes i les fake news, i el model de confrontació que han normalitzat determinades tertúlies televisives convidant a feixistes s'han instal·lat en les nostres vides. El neofeixisme espanyol, llatinoamericà, polonès... té també un component ultrareligiós que intenta mantenir-se ocult i que tampoc podem deixar de banda i cal denunciar. Per això aquests atacs a les dones feministes i l'avortament, el divorci, el matrimoni entre persones del mateix sexe i tota la resta que molesta aquesta rància ultrareligiositat als seus ulls. Però no es pot obviar que quasi dos milions de persones han votat opcions dretanes a les eleccions, i que gran part de l'electorat d'esquerres ha optat per no votar. Per això el desastre és més gran.
Fa falta articular un discurs veritablement de classe que doni respostes als problemes de la classe treballadora, fa falta organització i unitat als nostres barris, als nostres llocs de treball i d'estudis. Per lluitar contra l'avenç de la ultradreta als nostres espais, cal impossibilitar que utilitzin els problemes que pateix la classe treballadora nacional contra l'estrangera mitjançant un discurs xenòfob i populista, cal lluitar contra els atacs cap a la llei de l'avortament, les proteccions al col·lectiu LGBT o la Llei contra la violència de gènere, cal retornar l'internacionalisme i la solidaritat proletària a la mentalitat de la classe treballadora. Perquè l'enemic no és de raça ni de gènere, tampoc segons la seva identitat nacional, sinó de classe.
Mentre la població general sigui passiva, apàtica i desviada cap al consumisme o l'odi als vulnerables, el capitalisme pot fer el que vulgui. Hi ha moments i situacions en què no valen mitges tintes: cal prendre partit.
