Hem escrit molt en els darrers dies sobre els Pressupostos de l'Estat. Sobre la proposta que ha elaborat el president Pedro Sánchez i el seu equip; sobre les peticions que ha fet l'executiu del govern central als partits independentistes amb representació al Congrés, i sobre les contrapartides que exigeix la part catalana per valorar la possibilitat de donar suport a la tramitació de la proposta i a l'aprovació que es plantegi en seu parlamentària.
Hem parlat molt del com, pràcticament més que no pas del què, però també és cert que la proposta que s'ha fet, presentada en una altra situació, s'aproximaria força a allò que la part catalana podria considerar com una relació més o menys cordial amb l'Estat.
Arribats a aquest punt, però, un posa la lupa no en el gran debat, sinó en la microrepartidora, i descobreix que a la Catalunya Central, com passa massa sovint, la inversió tendeix a ser zero. No hi ha assignacions més enllà dels acords (pensions, salari mínim, increment a funcionaris...) que poden afectar de manera general. I, després de fer explícit el cant del «Calimero» i sentir l'efecte de l'oblit, em demano: I per què ens obliden? Per què som tan poc? Per què, per exemple, ningú pensa en comunicar Manresa, Igualada i Vic en mitja hora a Barcelona en una relació de temps i espai que seria de país civilitzat? Podríem fer-nos importants?
