La setmana passada ens van ploure anuncis sobre millores del que pomposament anomenem les infraestructures. Sempre m'ha sorprès l'ús d'aquest substantiu per parlar de vies de comunicació, tenint en compte que el prefix «infra» significa inferior. Sembla triat a propòsit per definir algunes de les calçades asfaltades del centre de Catalunya. Les últimes promeses dels polítics del ram són molt potents, la qual cosa, i tenint en compte els precedents, no vol dir que s'acabin complint ni que siguin les que ens calen. Se n'anuncien dues d'impacte i una tercera amb menys ressò però que és tan o més important que les altres.
De patac ens han dit que el 2020 comencen les obres per desdoblar (més o menys) des de l'autovia de Berga fins als dominis del túnel del Cadí (180 milions); que la línia de ferrocarril de Manresa arribarà fins a Gràcia (el barri, no el passeig barceloní) el 2025 (350 milions); i que s'unirà l'estació d'esquí de Coll de Pal amb la Molina, a la Cerdanya. Un tram amb tren o tot en cotxe menarà al cantó sud del Cadí, per prendre un remuntador i arribar a l'altra banda de les muntanyes, esquiar i tornar a l'Eixample. Còmodament i sense cues, amb un estalvi important de diners i temps de circulació. Els locals sembla que només els veurem a passar tibats amunt i avall. La nova carretera alternarà dos carrils per banda amb trams de tres que seran reversibles segons el trànsit del moment. Uns operaris aniran canviant un separador central per facilitar els fluxos circulatoris. Una experiència inèdita fins ara a la península, copiada de models existents a Estats Units. Tot per fer contents els que tenen uns hàbits de lleure que practiquen junts, als mateixos llocs i períodes temporals.
Toca assumir la realitat: ara (només) som terra de pas i tots els plantejaments estratègics de país es fan en clau i lògica barcelonina. A més, els grups de pressió d'aquí són febles, més enllà dels que proven de defensar interessos particulars fent-los passar per col·lectius. El conseller (un més) ha vingut al «territori», que és com en diuen, a explicar algunes de les obres quan tot està donat i beneït. Hi ha factors que els posen fàcil fer-nos poc cas, sobretot dos: l'escàs pes demogràfic i els polítics de la zona que s'adapten als responsables de les conselleries, perquè són dels mateixos partits i els deuen obediència orgànica (PDeCAT i ERC). O els és igual (CUP). Amb aquest plantejament hi ha dues opcions: assentir o fer cops de peu a terra, una activitat sempre cansada i poc eficient. Amb mentalitat «territorial» es podria pensar en opcions per tal que el pas pel Bages i el Berguedà de tants cotxes fos útil i productiu. L'obra prevista preveu rotondes enormes i impersonals per connectar amb Berga i la resta de pobles. Res més. Si és la carretera que algun dia menarà directament a París, podrien haver pensat en un centre logístic per a transports i captar part del trànsit que passa per la Jonquera. La connexió de coll de Pal té (com sempre en aquests casos) un grup defensor de la natura que s'hi oposa. Considera que una despesa en pistes d'esquí en vessants meridionals és una indecència. El canvi climàtic els escatimarà la neu futura. Té pinta de ser cert.
Mentrestant, els propietaris del túnel del Cadí estan entretinguts venent-se i comprant-se les accions entre ells. Ara cent milions que un rebutja per una part de l'empresa que cobrarà per passar fins al 2037. I els de Cedinsa, amb el peatge a l'ombra sobre el trànsit entre Sallent i Berga, fregant-se les mans perquè l'ampliació a l'alt Berguedà cridarà encara més els metropolitans a pujar a les muntanyes. I algun dia provin d'anar de Ripoll a Solsona, el Ral·li dels 2.000 Viratges en versió llarga.
