El doctor Jordi Tomàs, autor del llibre Secesionismo en África, és un expert mundial que ha donat a conèixer l'actual problemàtica per ajudar a comprendre els moviments independentistes africans, a través de l'anàlisi de tretze casos. Abans del colonialisme i del nefast repartiment europeu, s'oblida sovint que el continent va tenir la seva història, amb poderosos regnes que dominaven grans extensions de territori, amb ciutats imperi i cultures tergiversades. El 1375 es va publicar l' Atles català, dels mallorquins Abraham i Jafuda Cresques, on pel que fa al continent africà apareixen representats els sobirans Kanku Musa de l'imperi Mali, que compartia l'Àfrica amb els reis d'Organa (ciutat algeriana) i de Núbia. En guerra amb els etíops i Babilònia, no la bíblica, sinó la població egípcia Imbaba. A mitjan segle XV, amb el suport del Vaticà, els portuguesos inicien el tràfic d'esclaus, que un segle després supera el valor de l'or. Oficialment, entre el 1525 i el 1866, un total de 12 milions d'africans van ser embarcats al nou món americà. En realitat, foren molts més. Es va passar de l'esclavatge directe per les guerres, en augmentar la demanda a l'Àfrica Occidental, a la participació d'imperis i regnes, que s'hi van dedicar a bastament. En gairebé quatre segles, a conseqüència de l'esclavisme, les societats africanes es transformen profundament i els seus sistemes polítics es basaran en la força militar. Però, el 1885, les fronteres del continent seran decidides i es formaran per interessos colonials, sense tenir en compte les ètnies i cultures del territori, d'acord amb la Conferència de Berlín. Roberto Ceamanos, al llibre El reparto de África, analitza com l'inici del saqueig es va prorrogar fins a la Primera Guerra Mundial (1914-1918), amb el repartiment aliat de les possessions alemanyes al continent. Els acords de la Conferència de Berlín es refereixen a les costes, clau en les rutes internacionals i com a bases per comerciar amb l'interior, que estava per conquerir. Quan s'hi llança, la civilització europea fa miques les estructures dels pobles africans i el treball forçat substitueix l'esclavitud. La discrepància entre el mapa de les nacions precolonials i els estats actuals és una font d'inestabilitat política, fins al punt que els moviments secessionistes no es poden entendre sense les fronteres colonials, i seran ells els que culminaran el procés de descolonització, d'ençà el 1918.

Caldrà esperar, però, al resultat de la Segona Guerra Mundial perquè els aliats reconeguin la independència d'Àfrica, que es concretarà el 1955, amb la Conferència de Bandung. El primer estat independent és Ghana el 1957, i abans del 1965 pràcticament tots els altres, llevat del Sàhara espanyol i les colònies portugueses d'Angola i Moçambic. Però, malgrat la independència política, la majoria d'aquests països són neocolonialistes, perquè mantenen la dependència econòmica de les antigues metròpolis. En general, la intangibilitat de les fronteres suposa el manteniment de les colònies. Com diu el polític Alfred Bosch, al llibre La via africana. Velles identitats, nous estats, a l'Àfrica, la nació legal va néixer, en molts casos, sense que existís la nació real. I és que el fracàs més estrepitós d'aquesta manera de fer política el mostra la realitat: avui, al continent, hi ha més de 3.000 grups ètnics diferents, que en diversos casos no comparteixen estat. A la personalització del poder polític, els independentistes seleccionen elements culturals que aguditzen les diferències amb la societat dominant estatal. Al continent africà hi ha 54 estats sobirans. Des d'aleshores, només dos han assolit la independència: Eritrea i Sudan del Sud. Però, els últims cinc anys, ha esclatat el conflicte a Camerun, amb la declaració d'independència d'Ambazònia; els tuaregs han declarat la independència d'Azawad, la part nord de Mali; a Senegal, amb dècades de lluita armada, el Moviment de les Forces Democràtiques segueix actuant a la Baixa Casamance i les fronteres amb Gàmbia i Guinea Bissau; el Front per a l'Alliberament de l'Enclavament de Cabinda ha intensificat els atacs armats contra les forces angoleses; s'ha reclamat un referèndum sobre la separació de Zanzíbar a Tanzània; i Boko Haram ha demanat la restauració d'un califat islàmic al nord de Nigèria.