La presentació dels pressupostos per part del govern de Madrid ha permès de constatar, una vegada més, que els números són màgics. S'estiren i s'arronsen amb una ductilitat extraordinària i permeten tota classe de lectures i de conclusions. No cal dir que això topa frontalment amb el que ens havien ensenyat de petits, quan ens venien a dir que, amb relació a la volatilitat de les lletres i les humanitats, el món de les matemàtiques s'oferia a un nombre d'interpretacions infinitament menor.

Per exemple, la inversió de l'Estat a Catalunya. Els uns posen l'accent en l'augment que hi haurà del 52% amb relació a l'any passat: així, doncs, bé pel govern! Els altres, per contra, en una altra realitat indiscutible, i és que només representen un 16,8% de les inversions de tot l'Estat, ben lluny del 19,2% que correspon al PIB català i de la promesa que havia fet Pedro Sánchez: per tant, suspens per al govern!

No cal dir que per a la caverna mediàtica l'augment de la inversió és un premi per als «colpistes», i que el que fa el govern és «regar de milions el separatisme». Els més moderats ho consideren senzillament un «regal». Per a tots ells, el pressupost és el resultat del pacte secret i vergo-nyós que el PSOE té establert amb l'independentisme català.

Per completar el quadre de les dissonàncies, les inversions sectorials no donen gaires alegries. Així, en matèria de cultura, mentre que el ministeri creix en un 9,7% en els pressupostos generals, les institucions catalanes es quedaran amb la mateixa aportació que fins ara.

Aquest resum apressat, i en general les valoracions que ha fet dels pressupostos cada partit polític i cada mitjà periodístic -en funció de la seva línia editorial-, obvien tanmateix allò que per a tots hauria de ser sens dubte l'element essencial. I és que l'experiència demostra, un any darrere l'altre, que, siguin quines siguin les xifres consignades al pressupost, l'Estat sol fer realitat com a molt un 40% de les inversions previstes a Catalunya. Vull dir que seríem ben ximples de pensar que si, per una vegada, l'Estat consignés allò que realment ens pertoca, ja hauríem arribat a una situació de normalitat. La veritat és ben lluny d'això: l'Estat ens dona menys del que ens correspon i, habitualment, no gasta ni la meitat del que s'havia previst als pressupostos.

Fins aquí arriba, doncs, la política de seducció de Pedro Sánchez, sense que, d'altra banda, es produeixi cap notícia del més petit progrés en la via de resoldre el gravíssim conflicte territorial espanyol i d'oferir vies de sortida al problema dels presos i exiliats. Més aviat hauríem de dir tot el contrari: aquests dies, la policia espanyola ha desplegat per pròpia iniciativa, i sense ordre judicial, un operatiu espectacular contra alcaldes i ciutadans independentistes acusats de desordres públics. És a dir, si no ho ha ordenat cap jutge, la responsabilitat d'aquesta peculiar «política de seducció» correspon al ministre de l'Interior...

Tornant als pressupostos, l'independentisme es mostra dividit entre dos corrents: l'un, el dels qui creuen que cal aprofitar totes les engrunes que se'ns ofereixen i totes les polítiques socials que les acompanyen, bàsicament per impedir la caiguda del govern; l'altre, el dels qui pensen que no es pot donar suport a un govern que no ens dona els diners que ens toquen i que no fa absolutament res per abordar el problema principal que té entre mans. Difícil decisió, certament, amb arguments de pes per totes dues bandes.