La vida respira fluixet resguardada per capes de flassades i pijames. M'assec a terra a l'habitació sobre l'estora de coloraines. El veí ja s'ha llevat. Sento l'aigua de la dutxa. No vull fer tard però tampoc vull córrer. Quin sentit té tot plegat si no pots ni jeure uns segons en la penombra d'una habitació que fa olor d'innocència i de roba neta. Aquesta estona serà la millor inversió del dia. No entra llum per les escletxes de la persiana però m'hi veig. La jornada, formalment, encara no ha començat per a mi. La Terribas i el Basté ja fa estona que parlen. El món podria estar en flames i jo aquí, sense saber-ne res. I no passaria res. No passa res. Les grans coses succeeixen estiguem atents o no. Qui digui que la quotidianitat és avorrida s'equivoca. Necessitem tenir la certesa que ens retrobarem amb els arbres que estimem, trepitjarem panots coneguts, identificarem les façanes del nostre carrer, veurem les muntanyes nevades a la llunyania i trobarem humans amb un aspecte semblant al nostre.

Intueixo el fil de pescar que sosté la lluna blava i els tres estels que pengen del sostre. La vida és un fil molt primet, transparent i extremament fràgil. Els meus fills obren els ulls gairebé alhora. Se'ls freguen i forcen la vista per identificar l'embalum descabellat i en sabatilles que soc jo. Em demanen què faig allà i els dic que res. Els esperava. Inspiro. Inspiro i penso en la presentació, aquesta setmana a Manresa, del grup «Inspiració 2022». Diuen que són un col·lectiu ampli i variat de persones que desitgen que la commemoració dels 500 anys de l'estada de sant Ignasi de Loiola possibiliti, també, la transformació espiritual en els diversos ordres de la vida personal, ciutadana i social.

La presentació, a l'auditori de l'Espai la Plana, no va ser un acte convencional. Va començar amb la projecció de la recreació artística d'un ull i la sala en silenci i penombra. Es va llançar en l'aire conceptes com mirar cap endins, transformació, transcendir, consciència. Res de prezis ni powerpoints. Ni de fulls de ruta, ni objectius, ni accions. Només trobar-se per crear xarxa i fer camí. Simple, obert i motivador. Es va cloure igual. Sense paraules. En silenci. Entremig es va destacar, entre altres idees, la importància del lloc on vivim en referència al fet que sant Ignasi de Loiola va experimentar a Manresa -i no a qualsevol altre indret- el seu procés de transformació. Hi estic d'acord. Segurament seríem diferents si no estiguéssim vinculats, d'una manera o una altra, a aquest paisatge. Potser tindríem altres vides, altres neguits, altres qualitats, un altre caràcter. Tant se val. Els presents -els que hi som per voluntat expressa o per necessitat- no hi perdem res fent la prova: tanquem els ulls, agafem aire i mirem de nou. A veure què passa.