L'altre dia, dimecres, vaig estar callat una bona estona. En silenci. Jo, tot i la fama que tinc, ho faig sovint, de practicar el silenci. Calles i et sents. Et sents a tu. És fàcil si t'hi poses. El que ja no faig tan sovint perquè no es dona tan sovint és estar en silenci envoltat de gent. Així, compartint el silenci sense que sigui un «minut de silenci». Minuts de silenci que es convoquen en moments extrems i que cada cop són menys d'un minut i molt menys encara de silenci. Convido que el llegeixin, aquest article, en silenci i sense esperar-ne gran cosa, perquè de fet ja els avanço que arribaran al final i no trobaran cap gir inesperat, cap sorpresa ni cap acció que capgiri la història.

Era dimecres al vespre i jo i un centenar de persones més vam compartir silenci en una sala. Ens havien convocat-convidat -sense fer gaire soroll- un grup de 16 persones d'aquí per explicar-nos que havien decidit trobar-se i compartir sobre la transformació, la inspiració ignasiana. Sí, allò que el 2022 s'ha de convertit en fastos. Però ells no. Sense fastos. Era per dir a la gent, ep!, que «això» tan potent i tan senzill de sant Ignasi va «passar» aquí, aprofitem l'avinentesa, empeltem-nos-en. I fer? Ja es farà el que flueixi. Tot explicat suau i amb la convicció del qui et comparteix allò que sent. Es va donar veu i paraula al públic. Jo, quan arriba aquest moment ja tremolo, perquè el «respectable» sempre pot sortir per peteneres o per capelletes. De fet sol passar. Però dimecres no va ser així. La proposta era tan austera que les intervencions van ser simples, essencials. Ignasianes. Es va parlar d'emoció, d'inspiració i de transformació sense anar més lluny que tot això i sense quedar curts en res. I això un dimecres de gener al vespre a Manresa. Les autoritats, que n'hi havia, van saber dir poc, que és el que tocava. I van escoltar, suposo, que és el que s'esperava d'elles. O no. I ara què? I ara què més? I ara què farem?, era la pregunta, però era la pregunta equivocada. Ara res, es deia. Som aquí, ens deixem dur i veurem què passa. El que passa és que sovint no ens sabem preparats, encara, per a coses tan sòlides com la lleugeresa i tan tangibles com l'ànima, la de cadascú. Allà, el que s'havia d'entendre era en l'ambient, en l'atmosfera. Era present sense més. I per això es va decidir, sense decidir-ho, passar a l'acció. I l'acció va ser el silenci tranquil i harmònic de més de 100 persones. I quan es va acabar sense acabar-se, tothom que hi era sabia que allà havia començat alguna cosa. Potser. I potser ja he fet massa soroll escrivint-ne.

Si en volen saber més vagin a www.inspiracio2022. cat. I ara, segueixin, si volen, amb el que estaven fent. Res, si pot ser. Quant fa que estan sense fer res i gaudint-ne una bona estona? Que tinguin un bon diumenge.