Cal reconèixer planerament i serenament que la societat catalana viu un moment especialment convuls i agitat. La possibilitat de llevar amarres d'un antic estat decadent, autoritari, centralista i uniformitzador ens ha portat a un escenari complex, frenètic i canviant, agreujat per la manca de pautes per trobar-ne el desllorigador. Alhora, tot aquest panorama el vivim enmig d'una greu, llarga i persistent crisi econòmica i de valors, d'àmbit global, amb una gran incidència a la vella Europa. La qual cosa fa que tot plegat esdevingui un còctel complex de gestionar i digerir. L'exercici de la política s'ha desprestigiat en gran mesura a causa sobretot de les polítiques clientelars i de diversos casos de corrupció que, imprudentment, s'han amplificat de manera mediàtica quan ha convingut, donant la sensació -irreal- que no hi ha un pam de net.
Malgrat tot, la pregunta que em faig en veu alta és: som realment davant d'un fracàs col·lectiu i d'una dinàmica decadent irreversible? Crec que no seria just i ponderat creure-ho així. Vivim en una zona de món i una època històrica on déu n'hi do el nivell de vida que portem i la possibilitat d'anàlisi de la realitat que tenim si n'hi ha voluntat. Una altra cosa són els interessos i la gestió de les dades i la informació, amb un risc molt gran de manipulació, com podem comprovar cada dia. No es tracta de ser apocalíptics, però vivim immersos dins d'una crisi històrica d'escala mundial, no únicament local i europea. Davant d'això reneix amb força el fantasma de l'autoritarisme, que vol seduir amb receptes fàcils els que viuen angoixats per una realitat complexa i canviant; busquen, sense amagar-ho, la destrucció de l'adversari, sense manies ni complexos. I es troben al límit de la violència social.
En aquest sentit, i a nivell nacional, cal recordar -perquè ens passen quotidianament tantes coses que sovint n'oblidem de transcendentals- el cop que va suposar, des de la tardor del 2017 a la primavera del 2018, la intervenció i la suspensió de l'autonomia catalana aplicant discrecionalment l'article 155 de la Constitució espanyola. Hi ha un llibre de Joan Martínez Vergel, El 155: tot allò que no t'han explicat, d'Edicions 3 i 4, que en fa anàlisi i crònica. Explica que la classe hegemònica del Madrid capital es va moure per activar-lo en perdre temporalment el control dels esdeveniments arran del referèndum. L'autor acaba amb una frase contundent: «L'Estat espanyol ja ha provat el 155 i li ha agradat. En viurem una segona part?». Com també l'exili i l'empresonament sense judici dels nostres activistes i del Govern; un càstig i un escarni inèdit en qualsevol democràcia occidental, que no es pot tancar en fals.
Per tot plegat, doncs, cal des de l'independentisme activar de nou accions estratègiques ben pensades. D'entrada s'ha renunciat a lluitar pel poder real i seguim fent filosofia al voltant dels conceptes. De moment, molta estètica i poca eficàcia. Al davant tenim propostes polítiques que es fonamenten en la mentida sistemàtica. L'unionisme declina negociar sense apriorismes i pretén guanyar temps per cansar l'adversari mentint impunement davant l'opinió pública. Un terreny abonat a la picaresca, un gènere literari del qual la cultura castellana té magnífics exemples i que esdevé un retrat d'un model socioeconòmic i cultural que es resisteix a desaparèixer del seu imaginari col·lectiu.
Però per molt espavilats i forts que siguin, aixoplugats per les seves estructures d'estat i el seu joc brut, cada mentida sistemàtica que es pugui desmuntar, afebleix els seus arguments.
En definitiva, davant de l'atzucac actual la pregunta pertinent seria: fracàs del catalanisme, que sempre ha treballat històricament per un projecte polític ibèric sense perdre la identitat, o de l'espanyolisme, que des de l'ànima castellana ha intentat tot el contrari?
