D'on va sortir la iniciativa de les detencions de dimecres passat, fetes de sorpresa i sense manament judicial previ? Des de quin organisme es va prendre la decisió i quines persones i quins càrrecs la van promoure? Quina era la intenció i per què s'ha posat en pràctica precisament ara? Hi haurà altres operacions semblants properes? Aquests interrogants són difícils de resoldre en detall però hi ha alguna conclusió evident. La més versemblant és que es tracta sobretot de fer por, de demostrar que si algú es mou gaire li cauran plantofades a sobre. Es tracta de fer saber que la violència no es va acabar l'octubre del 2017 i que, per extensió, també pot ser acusat de violent, tumultuós o sediciós qui aixequi barreres de peatge o talli carreteres. Fraga Iribarne va dir el 1976 «la calle es mía» i poc després aquella transició tan poc exemplar ja va produir morts a Vitòria i Montejur-ra. Però sempre hi ha qui no ha après res de la història i creu que l'ordre públic s'ataca si algú fa protestes que no li agraden. Intentar de fer por, doncs, és el gran recurs dels que veuen que el carrer ja no és seu. Però no és fàcil que se'n surtin. I si no, fixem-nos en l'amplitud de les protestes que hi ha hagut per tot el país contra les arbitràries detencions de dimecres.

Pedro Sánchez deu pensar més d'una vegada per què li ha hagut de tocar de ser cap del govern de l'Estat en un període tan complicat com els darrers mesos. És cert que l'època és especialment complexa i que tendeix a ser-ho cada dia més. Però les seves principals dificultats no provenen tant dels problemes del moment sinó de les característiques del seu partit, que no és pas inequívocament d'esquerra sinó que sovint es comporta com un partit de suport de l'entramat tradicional de l'Estat. Pedro Sánchez devia pensar en tot això mentre s'adreçava a Estrasburg a un Parlament Europeu mig buit -senyal del poc interès que havia despertat la seva intervenció- amb cartells ben visibles a favor de la llibertat dels presos polítics catalans, i amb un col·loqui en què la qüestió catalana va ser el tema dominant. I aquí el PSOE té un problema. No vol convocar cap referèndum d'autodeterminació no pas perquè la Constitució ho impedeixi sinó perquè sap que el perdria i que n'hauria d'acceptar el resultat. I no està disposat a fer-ho. Tal com no hi estan disposats altres partits de l'establishment espa-nyol.

Però res no és senzill. El judici s'acosta i serà un altaveu extraordinari per a la causa catalana. L'extrema dreta ho sap de sobres però farà com si no ho veiés. I l'opinió pública europea s'anirà decantant cada vegada més contra la justícia espanyola i la repressió política. El PSOE, per la seva implicació directa en el govern, se n'emportarà la pitjor part i la seva debilitat política pot fer-li avançar les eleccions generals. I més si sovintegen actituds com la del parlament d'Extremadura fa pocs dies, en què els diputats del PP, Cs i PSOE van votar conjuntament a favor de tornar a implantar el 155 a Catalunya i prendre el control de TV3 a la Generalitat. Tot plegat proporcionarà bones oportunitats a l'independentisme català si manté les tres premisses bàsiques: unitat estratègica, internacionalització creixent i lluita multitudinària i absolutament pacífica.