Qui m'havia de dir, després de tants anys, que les pel·lícules d'Almodóvar m'aportarien la calma i els arguments necessaris per entendre tot el que està passant! Que el govern extremeny demani un 155 pels segles dels segles, a la comunitat que aporta els diners perquè ells puguin tenir l'índex per capita de funcionariat més alt de tot l'Estat, no vol dir que s'hagin tornat imbècils, és la medicació que prenen perquè són polítics a la vora d'un atac de nervis. Si us pregunteu què he fet jo per merèixer això?, sovint ho penseu tot sobre la seva mare, o esteu decebuts perquè no us han espiat i ja se sap que si en aquest país no t'han punxat el telèfon no ets ningú, només és perquè no sou prou dignes de la llei del desig d'una justícia que només somnia a «volver», quan no s'ha mogut d'on era.

Entenc que estigueu emprenyats amb els Sánchez Castejón, Casado, Iglesias, Rivera, Abascal «y otras chicas del montón», que s'han passat totes les línies vermelles per l'engonal, sense badar boca per les detencions de càrrecs electes i activistes socials passant d'ordre judicial; només és fruit de la mala educació i el que cal, com assenyadament proposa el nostre govern, és oblidar les abraçades trencades amb una nova taula de diàleg per parlar amb elles.

No perdem el seny, si no mireu Duran Lleida, que l'ha predicat tota la vida i ara el premien amb una plaça d'hostessa al consell d'administració d'Aena, perquè pugui continuar fent d'amant passatger de l'unionisme. Encara que la Maura es posi histèrica quan diu que ha de donar diners als catalans, nosaltres no tenim per què ofendre'ns ni deixar de patrocinar les seves pel·lis amb els migrats recursos de TV3. Votem els pressupostos i no allarguem el patiment, si el que esperem d'un govern de dretes ja ens ho està donant generosament un d'esquerres. I sobretot, fem una gran festa amb espectacle, música i ballaruga a Lledoners, per acomiadar els presos polítics, que se'ls enduen cap a les seves presons, on estaran millor atesos i els espera un judici just, com diu l'Iceta; que vegin que no ens espanta i ens hi trobem còmodes, vivint entre tenebres.

He vist la llum, per això soc manresà, davant de tanta provocació i estupidesa humana, quan us bulli la sang i estigueu a punt de fer una bestiesa o redactar una piulada que us pot costar uns anyets de presó pel cap baix, i si no que ho demanin a Berni Sorinas, penseu en les recents paraules d'en Junqueras, aquelles que «el nostre projecte va d'amor, també a Espanya». Ara entenc tot aquest laberint de passions almodovarianes i veig clar que la solució és en un bon bol de crispetes i sobretot molt d'amor; perquè, a hores d'ara, hi ha algú que encara dubti -fins i tot arribat el cas, això d'afusellar com deia aquell faltat de Vox-, que tot ho fan amb molt de carinyo?