El Baxi Manresa és un equip de Copa, però sense premi. Una petita decepció que pot fer caure fàcilment en la temptació de mirar enrere; a la derrota contra la Penya, als dos tirs lliures fallats a Tenerife, però que cal deixar enrere ràpidament per fixar un nou objectiu. I aquest, fent justícia al treball fet fins ara, no ha de ser la permanència sinó els play-off. L'equip, el cos tècnic i l'afició s'ho mereixen i el balanç 9-8 que llueix a la classificació ho avala. Fa anys que al Nou Congost no es gaudia tant del bàsquet, de bàsquet amb majúscules, amb un equip que planta cara als grans de la lliga i està consolidat entre els vuit millors en acabar la primera volta. Les coses s'estan fent bé i, tot i les traves, la maquinària rutlla. Sobre el parquet hi ha un còctel de veterans i joves amb ganes de reivindicar-se ben dirigits per un entrenador que encara molts ens preguntem com és que és a Manresa. Als despatxos, els recanvis que arriben encaixen i del pànic col·lectiu per la marxa de Renfroe s'ha passat a les cares de felicitat quan Fisher fa saltar un rival amb una finta. I la grada torna a ser un factor clau: s'ho passa bé pressionant el rival i ho intenta amb uns àrbitres que ha quedat palès que no tenen el nivell que l'ACB necessita. Ser a la Copa ha estat a tocar. Ara no es pot aixecar el peu de l'accelerador, no es pot deixar marxar Nikola Dragovic i cal seguir creixent partit a partit. El proper, el Breogán.
