Escriu Josep Borrell: «El Brexit és una gran lliçó. Veient com d'extremadament complicada resulta la sortida del Regne Unit d'una unió supranacional amb la qual no compartia ni moneda ni frontera, com s'ha pogut fer creure que Catalunya es podia 'desconnectar' d'Espanya de forma unilateral, tot i tenir llaços molt més intensos que els del Regne Unit amb la UE?». El ministre espanyol llança aquesta reflexió a La Vanguardia després d'argumentar els perills dels referèndums com a forma d'adoptar decisions polítiques.

No és el primer cop que es comparen els dos processos amb la intenció de desqualificar el de Catalunya. Certament, tant els promotors del Brexit com els de l'1 d'Octubre es van oblidar d'advertir que aplicar un resultat afirmatiu podria ser extremadament difícil. Però aquí s'acaben les similituds. En canvi, les diferències són clamoroses, tant, que desaconsellen establir alegrement certs paral·lelismes alliçonadors, com ara el que proposa Borrell.

Per començar, la Unió Europea no va enviar cap policia a obstaculitzar el referèndum del 23 de juny del 2016, en què els britànics van optar pel divorci. No només perquè no existeixin unitats d'antiavalots comunitaris manats des de Brussel·les, sinó perquè tampoc cap tribunal europeu no va il·legalitzar la consulta, a diferència del que va fer el Tribunal Constitucional espanyol. A la Comissió Europea no se li va acudir demanar tal prohibició al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. No va fer-ho per dues raons: perquè considera que els britànics tenen dret a decidir, i perquè la legislació comunitària no preveu aquesta ingerència.

D'altra banda, ni David Cameron, que va convocar el referèndum, ni cap dels seus ministres, que el van organitzar, ni els grans propagandistes del Brexit, com Nigel Farage o Boris Johnson, no han estat detinguts, empresonats i portats a judici per rebel·lió, sedició i malversació. Cap jutge no ha instruït cap sumari en què es consideri una perversió el fet de voler separar la Gran Bretanya de la UE. Cap fiscal no ha dit que això era un atac al cor de la democràcia.

Brussel·les va seguir els esdeveniments amb atenció, i quan es va conèixer l'escrutini del referèndum va dir: quan vulguin, ens asseurem a parlar-ne. I després de llargues negociacions, van arribar a un acord. Que ara el Parlament de Westminster el rebutgi és una altra història, davant la qual Brussel·les torna a dir: quan es decideixin, ens avisen.