Des que tinc coneixement, l'esport del motor ha estat una de les meves passions. Tant em fa si són motos o cotxes, si és asfalt o terra, totes les trobo apassionants. Som a gener i això vol dir que és el mes del Dakar. El Dakar és una cursa que des dels seus inicis ha sabut atreure els grans mitjans de comunicació, televisions, ràdios i premsa escrita. Tot aquest desplegament comporta inevitablement polèmica, als anys 80 del segle passat, perquè personatges de la premsa rosa s'hi anaven a passejar, només cal recordar la presència de Carolina de Mònaco amb el seu marit o la pèrdua pel desert del fill de la premier britànica, Margaret Thatcher; òbviament gairebé tots ells al tercer dia havien de marxar cap a casa, ja que era el moment que el director d'aleshores decidia que la cursa s'havia de posar seriosa. Fins i tot el papa, Joan Pau II,va criticar que els rics europeus anessin a l'Àfrica per mostrar la seva opulència.
Des d'aleshores ha plogut molt i el món i la tecnologia han canviat fins a punts inimaginables en aquella època. En aquells dies els instruments de navegació per seguir les instruccions del llibre de ruta eren la brúixola i, per als més avesats, un mapa i un compàs.
La polèmica esportiva sempre hi ha estat, quan el GPS només existia en el món militar, s'acusava que els capdavanters feien servir helicòpters per guiar-los -el més probable és que tinguessin GPS-, avui els equips de professionals tenen personal especialitzat dedicat a estudiar llibres de ruta, tota la nit, i al matí fan saber als pilots els punts clau de la cursa del dia.
Al Dakar des de sempre han existit el que ara en diem fake news, notícies falses que els equips llancen per justificar-se dels seus errors. La més sonada va ser a final dels 80 quan l'equip Peugeot, gran dominador de la prova, va fer desaparèixer un cotxe i va dir que l'hi havien robat. Els periodistes no se la van empassar en cap moment, entre altres coses perquè sabien de la dificultat de posar en marxa aquells vehicles.
Aquest any també hi ha hagut una fake new, o més d'una. La que ha tingut més ressò fa referència a Nicola Duatto, un motorista que, tot i ser paraplègic, corre en moto. El fet té un mèrit enorme i, com no podia ser d'una altra manera, la seva participació ha tingut un ampli ressò. Per poder participar corre amb tres motoristes més que l'ajuden quan té dificultats. El cas ha estat que un d'aquest ha denunciat que tothom fa trampes, i per justificar-ho va dir que ells, que sempre anaven últims, no veien roderes de ningú fins que no arribaven als punts de control, que llavors de sobte apareixien. Per difondre aquesta informació, que ja es veu que no pot ser certa, no va a una roda de premsa, senzillament es va gravar amb el mòbil i ho va penjar a les xarxes socials.
El curiós és que una part de la premsa tradicional, que ja s'ha acostumat a aquest tipus de notícies, no l'ha qüestionat, simplement l'ha exposat, tal qual, sense fer-ne comentaris, deixant a criteri de l'usuari si s'ho creia o no.
Que la premsa tradicional té problemes davant la competència deslleial, és quelcom sabut. Que la informació veraç val diners i avui amb molt pocs mitjans es pot arribar a molta gent, també és cert, però fora bo que la premsa no en deixés passar ni una, fora bo que fessin l'esforç de combatre-les totes i en tots els terrenys, perquè si no és així aviat no podrem creure'ns res.
