El catalanisme clàssic, conscient de la seva debilitat, va tenir sempre clar que a l'altra banda (a Madrid, Zamora, Manresa o Cornellà) hi ha milions d'espanyols estàndard en la ment col·lectiva dels quals s'ha anat forjant durant dos segles de penosa construcció de l'Estat modern un concepte d'Espanya que és incompatible amb l'existència d'una nació catalana. Per a la gran majoria d'espanyols, Espanya, amb Catalunya inclosa, és des de sempre una nació natural i la llar natural dels espanyols, tal com l'Estat ha predicat (i imposat) durant dos segles. És impossible convèncer aquest enorme òrgan col·lectiu que Espanya no és això, sinó un típic estat plurinacional dins el qual Catalunya és una típica vella nació sense estat amb les clàssiques i legítimes aspiracions nacionals d'autogovern profund o independència. Modificar des de fora el marc mental espanyol és impossible perquè suposaria canviar la visió que els espanyols tenen de la seva pròpia identitat i del seu lloc al món. Exigiria canviar-los una mica a ells mateixos. I els humans enlloc no es deixen canviar així com així. Si algú els vol desmentir el seu marc mental, s'emprenyen. A Espanya s'emprenyen i envesteixen, com la dreta gore explota perfectament. El canvi només pot ser gradual i des de dins. De forma sorprenent, milers de catalanistes esdevinguts independentistes van pensar, de cop, que tot això ja no valia. I sí.
