L'atzar va fer que diumenge passat a la portada d'aquest diari hi coincidissin dues notícies significativament oposades. A la part superior, a la dreta deia: «Manresa perd la programació estable de sardanes de Nova Crida». I a l'esquerra: «Manresa demostra que hi ha ganes de concerts de jazz». Els temps canvien i canvien els gustos i les preferències. On deia Manresa hauria pogut dir Catalunya. Els sardanistes envelleixen sense que hi hagi un relleu generacional; el públic del jazz es renova. El fons de la qüestió és aquest, ras i curt, no cal donar-hi més voltes.
Als tretze o catorze anys em vaig apuntar a un curset de sardanes dels que feien al Casal Cultural Dansaires Manresans. Mentiria si digués que ballar sardanes era una cosa que m'atragués molt, en realitat em venia més de gust ballar amb les cançons del Tony Ronald, però hi anava amb ganes d'aprendre'n perquè creia que per a un català saber-ne era una cosa tan bàsica i gairebé tan obligatòria com saber nedar, anar en bicicleta o escriure a màquina. Després d'unes quantes classes vaig veure que no me'n sortia i me'n vaig oblidar per sempre. Ignoro si ara hi ha gaires nanos que pensin com pensava jo llavors, però les dificultats que hi ha per trobar gent que vulgui organitzar ballades crec que no deixen lloc a dubtes. Segur que els sardanistes tenen mil motius per ser-ho i que en aquell puja i baixa, entercs com pals d'escombra i amb el cap portant la comptabilitat dels passos, hi troben un atractiu que la majoria de joves no hi saben veure. Cal admetre que el cos i la nostra naturalesa humana ens empeny pel seu natural a ballar d'una manera més desimbolta i de vegades també més sensual. Per això un entén que el reggaeton tiri més que les sardanes o el Ball del Ciri. I que tiri també més que no pas tocar la gaita o ballar la jota, encara que a Galícia o a l'Aragó hi hagi qui posi totes les ganes a aprendre'n, més per perpetuar una tradició que no pas per passar-s'ho pipa.
Les sardanes van de baixa i el seu declivi marca la fi d'un temps i d'una manera de divertir-se i de relacionar-se. Aviat quedarà ben poca gent que pugui dir «el teu pare i jo ens vam conèixer ballant sardanes». Algú dirà «el teu pare i jo ens vam conèixer ballant salsa» i d'altres, havent engendrat per inseminació artificial, hauran de dir al seu fill «el teu pare i jo no ens hem conegut mai». Les sardanes van de baixa com van de baixa tantes coses. Em sembla un drama? No. Em sap greu? Sí. Francament, sí. No em demaneu per què.
