Al gener del 1979 el quadre de serveis del transport urbà de Manresa, servit en règim de concessió per l'empresa Castellà, comptabilitzava fins a deu línies per a una ciutat més petita en extensió que l'actual, si bé la xifra contenia una petita trampa: els mateixos itineraris tenien noms diferents segons si funcionaven en laborables o festius i eren servits per autobusos grans o microbusos (que cobraven més car el bitllet). Tanmateix, el que preocupava la Coordinadora de Transport Urbà de les associacions de veïns era que el servei, malgrat totes les reformes, era infrautilitzat i el consideraven excessivament car. També es queixaven d'una estructura radial que no permetia enllaçar els barris entre ells sense passar pel centre. Tot i això, hi havia una línia entre els barris de Vall-daura i la Font dels Capellans que seria d'alguna manera recuperada al cap de molts anys. Tot i això, era una línia que passava pel centre. Com fan quasi totes les línies al cap de quaranta anys. Van caldre prop de tres dècades per veure atesa la proposta descentralitzadora amb la creació de l'actual línia 8, perifèrica, que enllaça Renfe, universitats i Sant Joan de Déu.
