26 de gener de 2019
26.01.2019
Regió7

La neu que no va caure

25.01.2019 | 23:51
La neu que no va caure

Sempre hi ha hagut negacionistes, però jo us asseguro que aquesta setmana va nevar a Manresa. Poc, sí. Potser la nevada més curta de la història, també. Però si al fet meteorològic de caure volves del cel se li diu nevar, va passar. No en tinc cap prova gràfica. També he d'admetre que confiava que la nevada duraria més de deu minuts i que tindria l'oportunitat de fotografiar-la. No vaig ser-hi a temps –com en tantes altres coses que em proposo i em queden pendents. No hi va haver ni teulades ni cotxes emblanquinats, ni plaques de gel, ni tampoc cames trencades, ni cues als forns de pa, ni avisos de Protecció Civil, ni veïns apoderats retirant la neu de davant del portal, ni crítiques per la ineficiència dels serveis públics l'endemà. Res. No va agafar. Va aparèixer i va desaparèixer. Vist i no vist. Em vaig mirar el cel de reüll durant tot el dia. La blancor atmosfèrica –uniforme i compacta– era com una amenaça constant. Però la neu es va quedar allà dalt. Sense baixar. Esperant un altre dia.


Va ser el moment de felicitat més breu viscut a casa. Els meus fills, aïllats pel grip, van passar de xisclar d'alegria en veure una lleugera cortina blanca caient sobre les rajoles vermelloses del ter-rat al silenci més absolut de decepció. Cap senyal. Cap rastre del que havíem vist. Incredulitat. Havia estat real? L'escriptor i divulgador científic Ignasi Llorente, en una xerrada sobre postveritat, va afirmar fa pocs dies que «ens agraden més les certeses que els dubtes», que avui dia no s'accepta la ignorància perquè menystenim el dubte quan el que realment és impossible és tenir una opinió formada sobre tots els temes. «Dubtar està mal vist en el món actual. El que es valora és qui té la resposta clara», però «no tot té una resposta fàcil i inequívoca».


Com que la neu que no va caure es va fer invisible i les carreteres eren transitables vaig agafar el cotxe. Em vaig aturar en un semàfor de botó d'aquells que premen els vianants. Va creuar el vial un senyor gran, d'esquena corba, que avançava acompanyat d'un bastó. Va posar el peu a l'asfalt just en el moment que el semàfor es va posar verd. Avançava concentrat, amb voluntat ferma, amb plena consciència que el món l'havia deixat enrere. Ens vam quedar sols un temps indefinit. Jo dins del cotxe. L'avi al meu davant. El semàfor va canviar de color. Verd per a mi. Vermell per a ell. L'altra vorera encara era lluny. El mirava i l'admirava. Potser estava content perquè no havia nevat (més). A la ràdio explicaven que l'Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres és el primer municipi a participar en una recerca científica sobre la felicitat de la gent gran. I va ser aleshores que vaig pensar en tu, en el bastó que portaves, en el fred que passaves a l'hivern i en tots els anys que fa que vas marxar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit