És evident que els votants de Vox saben a qui voten, de la mateixa manera que els alumnes d'una classe escolar també saben a qui voten com a delegat. Durant uns anys no era infreqüent que determinats grups d'estudiants, en comptes d'escollir el company o la companya que més eficaçment els podia representar davant els òrgans de gestió del centre, optaven per l'alumne més irresponsable i conflictiu. De vegades, això es devia a l'experiència d'uns delegats passius i poc compromesos, però més sovint era conseqüència de la voluntat d'estripar i marcar territori, tot creient, ingènuament, que les reivindicacions es defensen millor a cops d'atzagaiades i desafiaments que per la via del debat i l'acord. Mentre que els bons delegats informaven puntualment de les convocatòries de vagues i els motius, i transmetien a qui convingués, amb fermesa i convicció, les demandes justes i assenyades dels companys, els delegats patafiers acostumaven a liderar promeses i canvis forasse-nyats, promovien enfrontaments gratuïts, sembraven la confusió i, quan més se'ls necessitava, fugien d'estudi. No cal dir que, finalment, els perjudicats eren els mateixos alumnes, que a mig curs podien trobar-se sense cap delegat que els representés i amb un llegat considerable d'hores perdudes, discussions inútils i frustracions. Si fa no fa el mateix pot succeir al carrer amb aquells votants que, amb la millor o la pitjor de les intencions, han dipositat la seva confiança en els valedors d'uns mirallets que poden segar-los l'herba sota els peus. Vendre't l'ànima al diable perquè et sents desemparat per l'àngel de la guarda és un mal negoci. En política, com en tot col·lectiu humà, pots llançar la pedra i amagar la mà, però la pedra, com el bumerang, sempre torna a qui l'ha llançat. I no té per què tornar a la mà.