Les VII Jornades de Patrimoni, dedicades als camins històrics de la Catalunya Central, organitzades pel Centre d'Estudis del Bages a la sala d'actes de la Delegació Bages-Berguedà del Col·legi d'Arquitectes, es van iniciar amb una conferència de l'estudiós i expert en transhumància Joan Rovira Merino, coautor del llibre 12 camins mil·lenaris, publicat per les Guies del Centre Excursionista de Catalunya. El local mostra una exposició sobre el camí ramader de Marina, per recuperar el camí transhumant des de la Cerdanya fins al Penedès, un projecte que dirigeix Xavi Avendaño, tècnic de l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos. Rovira també va esmentar-lo per la seva excepcionalitat, que agafa tots els estrats vegetatius i paisatgístics de Catalunya, des de la sorra de la platja de Vilanova fins a les Bulloses, a la Catalunya Nord. Afirma que és un camí mil·lenari que tradicionalment s'ha fet servir a Catalunya i que cal potenciar conjuntament amb tot el patrimoni cultural, arquitectònic i gastronòmic que hi ha al seu voltant: «Interessa recuperar-lo com a camí de vida».
En la conferència «Camins històrics. Els camins ramaders de la Catalunya Central», va afirmar que la zona de Manresa constitueix el nus viari més important de la Catalunya Central, però està poc estudiat. Abans va explicar que els camins de la Península Ibèrica s'anomenen al cantó espanyol cañadas, i segons els seus mapes els catalans no tenim cap camí ramader. Històricament, castellans i aragonesos han tingut organismes per defensar els interessos ramaders sobre l'agricultura, com La Mesta, «formada per una colla de gàngsters que sobreposaven els seus interessos a les altres activitats». Un dels gran patrimonis castellans ha estat la llana merina fins a la guerra del Francès. A Catalunya, en canvi, es va produir un pacte entre l'agricultura i la ramaderia: les femtes de les ovelles eren molt bones per adobar els terrenys. Hi ha hagut una cultura de desplaçaments ramaders des del Pirineu fins a la costa, arran de l'impuls que van rebre des del monestir del Cister. Segons Rovira, els camins ramaders van néixer fa 15.000 anys després d'una glaciació. Quan el gel desapareix, els animals van cap al nord a buscar pastura fresca i a l'hivern tornen a baixar. Els camins ramaders es basen en els que va obrint la fauna salvatge i l'home se n'aprofita. Els grans eixos ramaders de Catalunya tenen com a lloc de pas Manresa, que ha estat un punt bàsic per al pas de bestiar per comunicar les zones del Pirineu amb les de marina. Manresa està ubicada a les valls del Cardener i del Llobregat. En temps del cister, les pastures de Poblet i Santes Creus passaven per Manresa per anar al Pirineu, tot aprofitant els ponts que estructuren aquests camins, alguns des de l'època romana: Pont Vell, pont de Vilomara (per on passa el camí ral que va cap a la Barata), però també els de Sallent (eix Prats de Lluçanès i Viladordis), Navarcles (del segle XVIII), que cobria l'eix viari cap a Mura i Rocafort; i el més important, el de Cabrianes, on els pastors es quedaven a dormir a la casa del costat. De la zona de Manresa esmenta Can Masana com a hostal i casa d'acollida, Salelles i la Barata (hostal de traginers, però també acollia ramats). Dins la ciutat, el Passeig era camí ramader, com la plaça de la Creu. Per Santa Clara s'anava a buscar el camí ral de Manresa a Barcelona.
Per explicar els camins ramaders de Catalunya els compara amb un arbre que tindria l'arrel a la costa i quan arriba al Pirineu (on podien arribar unes 5.000 ovelles) se separa en diferents branques de pastures. El tronc arreplegava unes 3.000 ovelles, mentre que a l'Anoia, Penedès o Tarragonès els camins eren més estrets i els ramats eren més petits. Així, està estretament relacionat el nombre de caps de bestiar que hi passaven amb l'amplada dels camins. El zenit de la transhumància es dona amb l'entrada de la fil·loxera. Darrerament, molts camins ramaders han estat usurpats pel trànsit viari. A Europa, els camins històrics tenen un lateral per poder-hi anar a peu o en bicicleta. Els camins ramaders són els grans corredors ecològics del futur. Reivindica una llei catalana, però l'Administració no hi vol entrar pel que comportaria de deures de preservació.
