Qualsevol anàlisi que necessiti fer-se sobre la situació actual en què estem ha de tenir com a punt de partida dues dates: 11 de setembre del 2001 i 15 de setembre del 2008. Si l'atac contra les Torres Bessones va obrir la caixa dels trons del terrorisme islamista que estava incubant-se, actuant en altres indrets menys reconeguts des de fa temps, la caiguda de Lehman Brothers va obrir els ulls als excessos comesos en el món de les finances els darrers anys. De fet, la reacció dels bancs centrals després de l'11-S va consistir a abaratir al màxim el preu del diner per reaccionar davant el pànic econòmic. Al mateix temps, això va generar una onada d'endeutament global que va ser una de les claus per entendre la gran recessió que vingué després. Les conseqüències polítiques de la crisi econòmica de la qual, en part, vàrem sortir, ja les coneixem. Cada país té el seu exemple. Els extremismes populistes que venen marcats per buscar les arrels identitàries i apostar pel proteccionisme econòmic. La recerca d'enemics interns i externs. El victimisme constant per autodefinir-se. Al món desenvolupat, la crisi va generar més desigualtats i el sorgiment d'un ampli espectre de població que va quedar paralitzat, sense eines ni ganes per enfrontar-se als nous reptes. La por com a constant. La sensació que el futur serà pitjor que el present. L'immobilisme davant les noves circumstàncies. És quan, llavors, qui queda o es pensa que queda endarrerit demana més protecció, més Estat, més subvenció. Però queden menys diners a la caixa. Els partits clàssics, massa preocupats en el curt termini per salvar els comptes públics, no saben respondre a aquestes preocupacions i entren en crisi. Els discursos es despisten i ningú és capaç d'arriscar-se a fer els canvis radicals per definir com enfrontar-se als nous temps. I així tenim el que tenim.
