El mes passat una persona va morir atropellada de matinada a l'autovia al seu pas per Sant Fruitós. Fa poc els Mossos n'han multat una altra que hi caminava. Aquests fets no són puntuals ni casuals. Hi ha desenes d'humans que sovint apareixen pels vorals d'aquestes vies ràpides. És il·legal fer-ho i, si et veu l'autoritat, seràs multat. També es registren freqüentment accidents greus de persones que havien aturat el vehicle al marge per una avaria o ves a saber. Un altre cotxe llançat els enganxa i tot s'acaba. Són les conseqüències de l'hostilitat viària sobre els que de forma puntual o regularment s'hi mouen pedestrement. Són perills dels temps presents per als que no segueixen la tendència: anar en cotxe a tot arreu. Cada dia hi ha menys humans que van a peu més enllà d'un nucli urbà. Esportistes a part, els que ho fan és per circumstàncies incidentals: un cotxe avariat, una emergència o una discussió d'aquelles que acaben amb un «paraelcotxequebaixo».

Les vies de més de dos carrils han anat arribant al nostre entorn i es segueixen escampant pertot arreu. Són una delícia per moure's amb vehicles de motor però un suplici per a qui vol o ha de desplaçar-se amb mitjans més modestos com una bicicleta o un parell d'espardenyes. Hem dit que a les de quatre o més no es pot fer però sembla que ningú ha pensat en l'opció de travessar-les per anar d'un lloc a un altre sense haver de fer una volta tremenda. I en les tradicionals el risc és equivalent a jugar-se la vida. Espurnegen accidents de ciclistes, els quals juntament amb els vianants són les víctimes d'aquesta modernitat asfaltada que ens envolta. Abans totes les víctimes eren els passatgers que ocupaven els seients dels vehicles. Alguna cosa està canviant. Si han hagut de passar-hi amb el trànsit fregant saben a què em refereixo.

En ciutats dels Estats Units com Los Angeles, hi ha barris sencers on no hi ha voreres. No les conceben com a necessàries perquè tot es fa a motor. Curiosament convergeixen amb el tercer món, on les voreres, si existeixen, són impracticables. El sobrevalorat Camí de Santiago és un suplici. Més que per les llargues caminades, ho és per intransitable i perillós quan arriba a les ciutats. Tot i que procuren posar-hi guals per passar, quan el trànsit l'engoleix com tot, l'experiència mística esdevé una lluita per no deixar-hi la pell intentant-ho. Passa el mateix amb el de Sant Ignasi. D'Azpeitia fins a Manresa, travessa zones molt urbanes i cabdells de comunicacions que li fan perdre tota l'espiritualitat que va experimentar el primer dels jesuïtes. Ara que es van implementant millores a l'eix del Llobregat més amunt d'Abrera, em pregunto per on passaran els pelegrins que volen arribar a peu a Montserrat des de Barcelona. Crec que si em deixessin al mig de l'Eixample amb aquest objectiu, no podria arribar-hi sense prendre mal o cometre una falta tot travessant carrils d'autopistes a Martorell, fent unes voltes impossibles pel Penedès o arribant ves a saber per on.

Els que hem nascut terra endins, tenim algun decenni i voluntat d'observació, podem veure com els temps empenyen en la direcció de la rapidesa tendent a la immediatesa, tot i que em fa dubtar si ens porten al progrés real. Els urbanites ho tenen tot molt més interioritzat, nosaltres no som ni carn ni peix. Volem carreteres i més carreteres, volem estar comunicats amb la gran ciutat però a voltes em repel·leix tanta connexió sense fonament. Potser és un missatge vital: has de seguir els altres. En cas contrari ets penalitzat o envestit. Però a més a més, si segueixes gregàriament sempre et trobes amb un gran embús (social).